Sergi Doria, periodista cultural de llarga trajectòria, assagista i novel·lista, va néixer al barri del Poble-sec de Barcelona el 1960. “La meva família són urbanites de Barcelona. Abans hi havia les ciutat estat, com Venècia i Gènova. Jo em sento així a Barcelona, soc barceloní abans que cap altra cosa”, afirma.

Presenta la novel·la Antes de que nos olviden (Destino), amb què tanca la trilogia formada per No digas que me conoces (2015) i La verdad no termina nunca (2018).

La imatge de la portada no és casual. “És una foto d’Eugeni Forcano, amb un camàlic del Born, que simbolitza els meus personatges. Tots porten una càrrega sobre l’origen de la seva identitat. Aspiren a morir en pau sabent, més o menys, qui són.”

Abans d’iniciar-se en la novel·la, Doria ja havia publicat mitja dotzena d’assajos. Per exemple, va fer la tesi doctoral sobre la revista Imatges i el 2004 va publicar a La Campana Imatges 1930. Barcelonins i moderns. I l’inici de la trilogia hi té a veure, perquè Doria va descobrir el personatge arran d’una notícia de la revista Imatges, que parlava del seu enterrament luxós, el 1930. “La novel·la gira a l’entorn d’Antoni Llucià i Bussé, un estafador que va arribar a Barcelona a finals del segle XIX, amb el seu pare. Va sortir de la misèria gràcies una intel·ligència portentosa.”

“Llucià va estar dues vegades ingressat al manicomi de Sant Boi. Vaig poder accedir al seu historial i estava diagnosticat d’«idiotisme moral», algú que assoleix els seus propòsits pel camí més curt, amb mentides, falsificacions, malifetes...”, detalla Doria.

Llucià es relaciona a la Model amb un periodista (fictici) que hi està tancat per anarquista, per la vaga de La Canadenca. “Tots dos viuen amb identitats falses, d’aquí el títol.”

La verdad no termina nunca està ambientada a la Barcelona del 1950, amb el periodista de l’anterior, que ara es fa dir Alejandro Promio. El descobreix un noi, Alfredo Burman, que farà un viatge al passat. Treballa en una gran enciclopèdia popular que podria ser qualsevol de les que es feien a l’editorial Montaner i Simón, que estava a l’actual seu de la Fundació Tàpies.

L’escriptor Jesús Moncada, que té un homenatge a les novel·les i va treballar a l’editorial, va inspirar la trama en explicar-li que a les golfes hi havia tot de pintures i manuscrits de gran valor dels quals no se sap què se’n va fer.

Els tres títols són de cinc paraules, “per donar unitat i com a superstició”, confessa Doria. “Antes de que nos olviden tanca el cercle, els protagonistes tenen una identitat amb cara i ulls i no estan condemnades als pseudònims i l’oblit.”

L’estil es fa de molt bon llegir, amb capítols curts, accions ràpides, molts diàlegs, poques descripcions i un humor sorneguer característic de l’autor. El to l’hi va marcar l’estafador. “Antoni Llucià deia que ell era una novel·la amb cames. La pauta que em va donar, de comèdia, em va servir per parlar, també, de temes molt tràgics. La segona novel·la és més dramàtica i la tercera, més obertament comèdia.” En aquest sentit, Sergi Doria es declara admirador d’Eduardo Mendoza.

“La tercera comença que sembla una novel·la gòtica i passa a ser una crònica una mica gamberra de la Barcelona del 1976, amb pel·lícules de destape de baix pressupost, el periodisme de revistes com l’Interviú...” L’efervescència d’un país molts anys reprimit i on hi havia lloc per a sectes com Los Niños de Dios. I on veus lerrouxistes com la del personatge de Moncada fulminen d’un sol cop figures del catalanisme com Casanovas, Companys i Pujol.

Una trilogia molt recomanable que abraça una part important d’un segle d’història barcelonina.