L’altre dia, una persona propera a la Fundació Mercè Rodoreda de l’Institut d’Estudis Catalans, em va explicar que els drets d’autor de Mercè Rodoreda (1908-1993), edicions catalanes i internacionals incloses, pugen 50.000 euros l’any. Deu n’hi do. Rodoreda és un cas únic. La seva popularitat no és fruit d’una moda, ni d’una ventada: ha entrat a formar part dels clàssics de la narrativa europea. I es llegeix com a això: com un clàssic. Ara mateix hi ha un boom a la Xina. La nostra obligació de lectors moderns davant dels clàssics és anar-hi afegint capes de sentit.
En aquest aspecte, Rodoreda també ha estat de sort, gràcies a les intervencions, tan diverses de Maria Campillo, Arnau Pons o Mercè Ibarz. Sobretot en el seu llibre Mercè Rodoreda: exili i desig (2008) però també en articles, contes, en la breu biografia publicada el 1996,Ibarz ha introduït molts punts de vista nous, des de la contemporaneïtat menys encarcarada.
Per exemple: quan em cau a les mans un llibre d’Henry Michaux o quan veig un dels seus dibuixos, penso en Rodoreda. Ibarz ha donat una gran importància a l’obra plàstica de Rodoreda i l’ha connectat amb altres grans figures de l’art i la literatura. Això té un valor altíssim.
En els escrits de Mercè Ibarz, Rodoreda torna a viure. És una visió subjectiva, és clar, però plena de matisos, d’analogies i de connexions interessants.
Rodoreda paisatges és fruit de la col·laboració entre Mercè Ibarz, la fotògrafa Carme Esteve i l’estudi de disseny Edicions de l’Eixample. Proposa un recorregut pels escenaris on va transcórrer la vida de l’autora, des de l’antic carrer de Sant Antoni, a Sant Gervasi, on ara, enlloc de la torre de l’avi, hi un edifici industrial, fins a Romanyà, seguint tota la geografia de l’exili: el Mas Perxers, el castell de Roissy-en-Brie, la sortida de París, per la Ligne de Sceaux, seguint fins a Bordeus, el retorn a París, Ginebra, Viena i altre cop a Barcelona.
Rodoreda es va comprar un pis davant per davant d’on hi havia hagut la torre, on comença el parc de Monterols. El títol d’aquest capítol està molt ben ensopegat: “La Barcelona que hi és i no hi és. El text i les fotos fan un joc inquietant. Els paisatges que Rodoreda va conèixer viuen amb una energia extraordinària en cartes, contes i novel·les. Mentre que les fotografies mostren llocs transfigurats, de vegades desolats, d’altres vegades aixafats pel corró unificador de la modernitat, com en el cas de la piscina judaica de Bordeus, on Rodoreda i Armand Obiols van viure l’ocupació alemanya. Com a contrapartida, la base de submarins alemanys i italians feta a base del treball esclau dels exiliats espanyols, impressiona.
De tant en tant, hi ha una peça magnífica, com la brusa que Rodoreda va cosir per a Nicole Fenosa, casada amb l’artista català Apel·les Fenosa o el plànol de la casa de Romanyà dibuixat per l’escriptora. El tema de la costura apareix sovint en la seva obra (per exemple en un text terrible dels Vint-i-dos contes: Fil a l’agulla).
La part de Bordeus és la que aporta més novetat. I la de Romanyà on hi ha les millors fotografies. Els textos estan molt ben escollits i fan efecte de nou. Per exemple quan en una carta a Antònia Macià, escrita a Romanyà el 1980, li diu que grans quantitats de conills fan els seus mítings al jardí de la casa i que hi ha trobat un teixó. A la senyora de Tarradellas, parlar-li de mítings (de mítings de conills)!
Les notes que acompanyen els textos originals estan plens de detalls i observacions atractives i podrien formar un llibret independent
Foto: Carme Esteve
Rodoreda Paisatges Mercè Ibarz (text i edició) Carme Esteve (fotografies)
Fundació Mercè Rodoreda/Institut d’Estudis Catalans. 268 pàgines. 45 euros
