D’una banda hi ha el Miquel de Palol (Barcelona, 1953) d’El jardí dels Set Crepuscles, d’Ígur Neblí, d’El Troiacord, d’El Testament d’Alcistes, el constructor d’uns territoris enciclopèdics i matemàtics, d’uns hipertextos que treballen i confeccionen unes històries multiformes i pluridimensionals que posen a prova la força del lector per localitzar quin és el centre de l’obra, sempre volàtil i indeterminat, i que dificulta tremendament la comprensió de les regles del joc literari que proposa l’autor, com si l’obsessió del sentit de l’obra fos ocultar-se a l’enteniment, o, potser, de tan transparent passés desapercebut i l’únic secret fos l’acte de narrar en si mateix, la narració mateixa.
De l’altra, hi ha un Miquel de Palol diferent, aparentment més accessible, allunyat dels trencaclosques que exigeixen la participació dinàmica del lector, i que tant es troba a L’àngel d’hora en hora —la paròdia impassible dels moments intermedis en l’escriptura d’una novel·la— com a Què! Estampes d’un dependent filòsof, o, ara mateix, a Copèrnic, una novel·la d’humor negre, entre l’absurd i el conte filosòfic, que pertorba i diverteix, neguiteja com una pel·lícula de David Cronenberg, i que succiona el lector de la mateixa manera que l’estranya afecció al clatell del protagonista, un bony que va augmentant de mesura com un malson, l’abisma al fons de si mateix.
La situació plantejada podria semblar un disbarat —el bony adquireix unes dimensions tan anormals que esdevé objecte d’estudi de la comunitat científica mundial—, però De Palol en tot moment manté el domini i la coherència d’un argument tan extremament esperpèntic.
A Copèrnic, De Palol crea una espècie d’atmosfera d’intriga criminal o psicopàtica —què passarà?, què està vivint el protagonista?, com acabarà tot plegat?, hi haurà una explicació final o s’està preparant alguna trampa?: Toni Radiguet no té problemes domèstics, l’èxit laboral l’acompanya, la seva solidesa econòmica no trontolla, viu en un cercle consolidat de benestar material i intel·lectual; a partir d’una trama argumental tan mínima, però, el veterà escriptor barceloní trasllada la novel·la al límit de l’angoixa: prioritza el pensament per damunt de l’acció i de mica en mica Copèrnic es va revelant com el diari d’un seduït pel no-res, per la vida inexistent que ha dut durant dècades, d’un fingidor a pesar seu, d’algú desdoblat que, de sobte, descobreix que “vivim en la plenitud central de la merda”.
Com passava a Què!, Copèrnic és també un text de to exasperat, d’una irritació contínua contra els homes, les dones i la societat en general —des de la cultura fins a la política i l’economia—, com si el bony al clatell del protagonista s’estengués sense fi arreu dels hàbits conductors de la mentalitat d’Occident.
Però De Palol, i aquesta és una de les altres virtuts de Copèrnic, no detecta la malaltia de manera abstracta, sinó que s’encarrega de visualitzar-la al mateix temps en el continu de les rutines diàries, en les flaqueses del matrimoni Radiguet i en les relacions amb les parelles amigues, per exemple, i arreu hi compareix la complexitat de l’absurd quotidià, la ruptura de les connexions entre les parts que configuren la realitat i la intimitat de cadascú: al cap i a la fi, a Copèrnic es narra la dislocació moral d’un personatge conscient de cop i volta d’haver bregat sempre “amb l’obligació d’avorrir-se a les festes, amb la dèria esnob dels italians a parlar anglès sense saber per què, a haver de riure coses que no només no fan gràcia, sinó que no tenen sentit. I el pitjor de tot, veure’t emmirallat en el ridícul, acabar sucumbint a una enveja imponderable, a un poder que obligui els altres a celebrar-te la imbecil·litat”.
Copèrnic és, doncs, la confessió d’algú que no diu el que pensa perquè potser, se li acut, no pensa res, com si de sobte se li hagués apagat l’optimisme i ja no li fos possible creure i donar per fet “que en tot moment hi ha alguna cosa per entendre”. Copèrnic és una novel·la desoladora sobre el triomf del nihilisme en la societat i en els individus que l’habiten, probablement una de les més salvatges escrites mai per De Palol.
Foto: Yvellisse Teixeira
