Llegir Judith Butler sempre és bona idea. I ara que el Govern ha posat en marxa la creació de la llei trans catalana, encara més. Sobretot perquè parlar de la construcció social del gènere i del sexe comporta posar en dubte la noció d’identitat, i és aleshores quan, en una cultura fonamentada en la violència narcisista que acompanya la democratització de l’exposició personal, les coses es compliquen. Twitter bull amb raó des de fa dies amb les queixes dels que reclamen —contra proclames reaccionàries que arriben de totes les bandes de l’espectre polític— acabar amb la transfòbia. Però la teoria feminista postmoderna i postestructuralista bull des de fa dècades: Gender Trouble, una de les seves claus de volta conceptuals, ja sobrepassa la trentena. El llibre de Butler, publicat l’any 1990, va ser en el seu moment una intervenció indefugible en el pensament de finals de segle, però no ha sigut fins fa uns mesos, més de trenta anys després, que Bel Olid l’ha traduït al català. Un gest necessari, que enriqueix la cultura i ens permet llegir en la nostra llengua una reflexió tant exigent com lúcida.

La tesi principal de Butler a Problemes de gènere és clara i subversiva: el sexe biològic, pesi a qui pesi, no té una relació de continuïtat amb el gènere del subjecte. És a dir, no per tenir genitals masculins algú és un home, ni per tenir-ne de femenins una dona. «Home» i «dona», categories de gènere atribuïdes al camp de la cultura, i «mascle» i «femella», categories biològiques emmarcades en el de la natura, són totes elles el producte d’una reïficació sociocultural: són designadors, que per efecte de l’ús reiterat i institucionalitzat del llenguatge separen discursivament i estableixen la lògica binària allà on pot haver-hi pluralitat. En paraules de Butler, “el gènere és l’estilització repetida del cos, un conjunt d’actes repetits dins d’un marc regulador molt rígid que es congelen amb el pas del temps per produir l’aparença de substància, d’una mena d’ésser natural”. 

Què fa que alguns pensin el contrari, aleshores? Què els fa caure en l’essencialisme? En la pretensió de confirmar que hi ha una condició apriorística i prediscursiva comuna a la materialitat del cos humà que no pot entortolligar-se amb cap diferència concreta? Que per designi natural el significant «home» porta associat un penis i el significant «dona» una vulva? Per mirar de desemmascarar aquesta concepció naturalitzada i entendre la qüestió, Problemes de gènere dialoga amb el postestructuralisme francès, la psicoanàlisi lacaniana, la teoria feminista i les reflexions de Michel Foucault, Sigmund Freud, Simone de Beauvoir i Monique Wittig, entre d’altres.

La lectura d’aquests autors, discutida per Butler, va consolidar en el seu moment la circulació de la french theory en la producció del saber a les universitats nord-americanes. De fet, amb la imbricació del postestructuralisme a Problemes de gènere va néixer la teoria queer, el pal de paller de la qual es vertebra entorn d’entendre el gènere com un significant sense referent. És a dir, com una paraula deslligada del sexe biològic. Per això, encara que Butler parlés dins del feminisme, ho feia contra una certa manera d’entendre’l, en repensava i retorçava algunes de les seves simplificacions inicials. El seu llibre ens diu que, si abans no hem aclarit que la unitat del subjecte no es pot donar mai per tancada, voler representar unitàriament les «dones» és fer el joc als discursos hegemònics.

Per la filòsofa nord-americana, “el nosaltres feminista és sempre i només una construcció fantasmàtica, una construcció que té els seus objectius, però que nega la complexitat interna i la indeterminació del terme, i es constitueix només mitjançant l’exclusió d’una part del grup de persones que alhora pretén representar”. El feminisme radical que havia construït el seu camp de lluita al voltant de la paraula «dones», que havia fet d’aquestes un subjecte unitari, no havia deixat mai d’excloure altres formes de subjectivació oprimides —l’expressivitat de gènere trans al voltant de la qual avui comencem a legislar, per exemple. És aquí on el pensament queer s’articula contra les polítiques d’identitat: universalitzar les lògiques binàries del gènere és una manera violenta d’escapçar les subjectivitats, de limitar les formes que tenim de concebre’ns a nosaltres mateixos.

L’argumentació de Problemes de gènere es desplega en tres capítols i un epíleg. En el primer d’ells, «Subjectes de sexe/gènere/desig», Butler exposa els principals dilemes amb què vol encarar-se: què succeeix quan el subjecte desitja un gènere que no és el seu? Contra la naturalització dels subjectes en el sistema sexe/gènere/desig, la introducció de la variable d’un desig no-heteronormatiu emergeix com a qualitat subversiva, que permet visibilitzar el fet que “no hi ha cap identitat de gènere darrere de les expressions de gènere; aquesta identitat està constituïda de manera performativa per les mateixes expressions que es diu que en són els resultats”. Així mateix, en el segon capítol «Prohibició, psicoanàlisi i la producció de la matriu heterosexual», Butler revisa les idees de Levi-Strauss, i tot dialogant amb Lacan i Foucault, entre d’altres, en descentra els apriorismes de la seva concepció del gènere. Del tabú de l’incest a la creació del desig heterosexual, la filòsofa nord-americana vol mostrar que “la naturalesa fantasmàtica del desig revela el cos no com a base o causa, sinó com a ocasió i objecte. L’estratègia del desig és en part la transfiguració del cos mateix que desitja”.

El tercer capítol, el més propedèutic, pensa la subversió contra la «matriu heteronormativa» des de l’àmbit de la performativitat: la proposta demana entendre la performance com un acte trencador, capaç de visibilitzar els mecanismes del discurs hegemònic, i d’obrir de bat a bat un espai polític que doni cabuda a noves maneres de subjectivar el gènere, a noves expressions de la sexualitat. Disfressar-se com una dona pot ser una manera paròdica de visibilitzar que «ser dona» és una construcció. La performance “suggereix una dissonància no només entre sexe i performance, sinó també entre sexe i gènere, i gènere i performance”. Per exemple, en el cas de la performativitat trans, “tot i que el drag creï una imatge unificada de dona (que és el que sovint rebutgen els crítics), també revela la diferenciació d’aquells aspectes de l’experiència de gènere que es naturalitzen falsament com a unitat mitjançant la ficció reguladora de la coherència heterosexual”.

Finalment, la conclusió del llibre «De la paròdia a la política» relliga la reflexió anterior, i reclama una manera d’entendre el gènere que s’oposi a la normativitat heterosexual, que frustri “el binarisme mateix del sexe exposant-ne la no-naturalitat fonamental”. ¿Realment és tan difícil pensar que, més enllà de la construcció heteronormativa del subjecte, tots podem deixar de ser «homes» i «dones», tots podem dur a terme —performar— i sentir comportaments i emocions amb independència dels prejudicis de gènere que els acompanyen?

La manca d’èxit de la reivindicació implícita en la retòrica de la pregunta anterior té molt a veure amb el fet que legislar la defensa de l’expressivitat de gènere trans resulti necessari i polèmic alhora. Hi ha qui pensa esbiaixadament que només apropiant-se d’una identitat forta pot viure amb tranquil·litat les angoixes contemporànies, que només essent «homes» o «dones» es poden entendre les dinàmiques interpersonals i afectives que ens travessen —i que tenen també un fort vessant socioeconòmic, més discursivament camuflat. És aleshores quan el radicalisme esdevé transfòbia. Com sempre, resulta ingenu pensar que podem resoldre d’una volada tots els interrogants. Però mentrestant sí que podem fer una cosa per entendre millor les violències del nostre temps. Llegir Judith Butler.