“El dimarts 8 d’octubre se’n va a Frankfurt. Allà es treballa durant el dia a la fira -reunions amb autors, agents, editorials- i a la nit, a les festes, amb una copa a la mà, o les que facin falta, es pot seguir fent xarxa, retrobant relacions o fent-ne de noves. Una de les festes més elegants és la que organitza el dia abans de la inauguració un dels directors de Fischer Verlag al seu pis. S’hi troben editors literaris, hi ha Gabriel Ferrater i hi va Carme Balcells, a qui fascinen aquesta mena de còctels. L’agent Balcells té trenta-tres anys i està a punt de revolucionar el sistema editorial hispànic. És una gran professional. Té contactes arreu. Com que vol a prop algú amb un bon anglès, fa cas de la recomanació d’Alastair Reid, un escriptor escocès que havia fet de secretari de Robert Graves a Mallorca i escrivia cròniques sobre Espanya per a The New Yorker. Reid li va recomanar una noia que es deia Jill Jarrell.

La Jill té vint-i-dos anys i no ha tingut una vida fàcil. Poc després de néixer a Washington, el seu pare, que es deia Rodney de cognom, moria a la Batalla del Pacífic durant la Segona Guerra Mundial. Quan tenia nou anys, la seva mare i ella van marxar a París. Entre viatge i viatge, fa bona part de la seva formació en francès. La seva mare es va tornar a casar i el seu nou marit, de cognom Jarrell, va ser nomenat agregat militar de l’ambaixada dels Estats Units a Madrid. Va ser allà on la Jill va conèixer Reid, que la va recomanar a Balcells perquè la contractés com a secretària. A Frankfurt elles dues compartien una bona habitació d’hotel, heretada d’una treballadora de Gallimard, però la nit que van anar a aquella festa la Jill no va dormir amb l’agent literària. Coneix Gabriel Ferrater. Els presenta Balcells en castellà i els deixa sols perquè així ella pot relacionar-se sense haver d’estar presentant-la a cada moment. La Jill i el Gabriel comencen a parlar. Primer ella en castellà. Ella viu a Barcelona i tots dos escriuen poesia. Ell li diu que preferiria parlar una altra llengua, almenys mentre Franco -“el generalot”- sigui viu. Anglès o francès? Ella opta pel francès. Ja no es separaran.

L’endemà al matí, Carme Balcells rep una trucada de la Jill a primera hora, mentre l’espera perquè han d’anar a una reunió de feina. La Jill li explica que ha passat la nit amb el Gabriel. Durant els dies i les nits de la Fira passaran junts totes les hores que puguin, fins que s’han de separar. Tu a Barcelona, jo a Hamburg. S’intercanvien adreces per escriure’s cartes. Per a ell és un àngel inesperat: l’amor imprevist d’una altra noia jove i lletraferida, una nova oportunitat que, malgrat la distància, potser per la distància, anirà entrant dintre seu durant les setmanes següents.

En principi, si fa el que tenia previst, a finals de setmana Ferrater ha de ser altra vegada a Hamburg. A Frankfurt encara té temps de redactar l’informe de la primera novel·la de Susan Sontag, que valora positivament. “Si Susan Sontag és de debò una noia a la trentena, i si manté el que promet amb aquesta novel·la, es podria convertir perfectament en una gran escriptora”. El dia 14, abans de marxar, compra una postal i l’envia a l’adreça de Barcelona de la Jill: un àtic del carrer Saragossa. Mentrestant la Jill torna a Espanya. Fa nit a l’Hotel Terminus de Bourg-en-Bresse. Envia un sobre buit i l’adreça de Ferrater a Reinbek. Vol mantenir el contacte. Ell també. El diumenge 20 d’octubre, el mateix dia que escriu a Josep Maria Castellet per comentar els versos seus que aniran a l’antologia Poesia catalana del segle XX, Ferrater s’asseu davant de la màquina d’escriure. No escriu la carta a mà perquè té el pols tremolós. La beguda. Explica a la Jill com ha anat el viatge de tornada i el problema que el tindrà capficat durant les properes setmanes: no té permís de treball i caldrà fer gestions per aconseguir-lo. Potser tornar a Espanya, ara, si ella hi és, no li sembla una mala perspectiva. Salpebra la carta amb anècdotes i observacions i tradueix tres poemes seus: A l’inrevés, Les mosques d’octubre i By Natural Piety. No els tradueix al francès, es passa a l’anglès, que serà la llengua de la seva correspondència. Per ara, per dir-li que l’enyora. “M’he recordat molt de tu, tots aquests dies. Vam tenir tan poc temps, i vas ser tan inesperada, que no és fàcil situar-te en un món sòlid de camins i anades i vingudes. Només això és segur: tinc unes ganes enormes de tornar-te a veure”.

Ella des de Barcelona li torna a escriure. És el dimarts 22. No passa bons dies. “Des que vaig tornar que estic desanimada, fins i tot trista. Costa dir per què”. Té una feinada i està traduint dos contes de Borges. Es troba sola. Molt. I el recorda perquè “Vaig ser molt feliç al teu costat”. No es truquen. Es relacionen per carta. Tot va lent. El 5 de novembre, la Jill rep la carta del Gabriel. Contesta amb un poema i amb una carta llarga. “No paro de tenir ressons del poc temps que vam passar junts, i com que jo tampoc soc capaç de situar-te, s’esmunyen al llarg del dia, s’infiltren entre les diverses visions, olors i sons, o bé, al vespre, reposen silenciosos sobre l’homenet de filferro amb un gran barret vermell que vas guanyar per mi a la caseta de tir al blanc -un record ben estrambòtic”.

A Hamburg, Ferrater no para de redactar informes i li ha caigut a les mans una novel·la que l’entusiasma: Doktor Glas, del suec Hjalmar Söderberg. “Estic temptat de dir que és de primer ordre”. Per a Rowohlt llegeix desenes de llibres i cap l’entusiasma tant com aquest. “La història es narra a través del diari del doctor Glas, i l’interès se centra en qui l’escriu, un home que està a soles amb la seva introspecció. I el llibre es pot descriure com un estudi sobre la virginitat duradora”. És una ficció a l’altura d’un Svevo, que no oblidarà.

El dissabte 9, escriu ell. Li explica que la seva situació a Alemanya és un embolic. Feia deu dies estava convençut que hauria de sortir del país, després l’editorial s’havia compromès a trucar al Ministeri de Cultura per dir-los que Ferrater era un escriptor estranger valuós i que li facilitessin el permís de treball. Però ara, després de dir a la gent de la feina que preferia no tornar a Espanya, es troba que voldria tornar-hi per veure-la a ella. És la gota que fa vessar el got d’uns dies de malestar. L’angunieja no saber si haurà de marxar o no i sobretot l’incomoda la mena de relacions socials que li toca establir. La gent és amable amb ell, ell hi vol correspondre i aleshores per ser educat es troba que ha de beure i l’endemà s’adona que va fer el ridícul i a sobre ha de suportar una ressaca terrible. La carta d’ella l’havia ajudat a trencar amb aquest cercle viciós. Com que ella li ha confessat que passa uns dies tristos, ell voldria fer-li companyia “a part de les raons egoistes, que ja són prou fortes per si soles”. I aleshores li fa la mateixa mena de reflexions sobre l’amor i la diferència d’edat que un any abans, també per carta, havia escrit a l’Helena per retenir-la i salvar-se. De fet, no pot evitar parlar-li d’ella.

“Si me’n recordo bé, a la teva edat les coses es torcen quan la creença en la realitat d’un mateix s’esquerda. A la meva, el propi jo el dones tan per descomptat i és tan avorrit com el fet d’entrar a les cases per la porta: el que un busca sempre és alguna altra cosa en què creure, i això significa sempre, esclar, algú. Ara mateix, em sembla que no crec en ningú més que en tu, i estàs llunyíssim. M’agradaria venir, i llavors la meva creença et saltaria a la falda com un d’aquells pequinesos que no t’agraden. I després, esclar, hauries de veure si en podries fer cap ús. Fins a l’estiu passat, al llarg de dos anys, vaig creure molt en una noia, però la cosa va acabar en no res. En certa manera dic això perquè, si mai m’apropo a tu, t’ho prenguis com un avís. No vull dir que la rebutgés (sobre això no hi ha res a avisar), sinó que em va rebutjar ella a mi, cosa que vol dir que al final no va trobar cap ús a cap dels meus animalons”. Ferrater li comenta el poema que ella li ha enviat i li diu que ell en traduirà més dels seus a l’anglès perquè la Jill els pugui llegir. I acaba la carta amb un prec: li pot enviar una fotografia seva?

Escriu a la mare, a qui, entre altres coses, li demana aquest favor: “Que agafeu un exemplar de cadascun dels meus llibres, i que els passeu a en Salinas, perquè els entregui a Miss Jarrell: ell ja sap qui és. Junt amb els dos llibres pròpiament dits, convé que hi poseu aquell quadernet prim que es titula Hiberno ex aequore. Tot això es troba dins d’aquell arxivador vermellós”. Jaime Salinas, que coneixia la Jill de l’agència Balcells, fa la gestió. Ja té els dos llibres de poemes i la primera separata amb els seus versos. Ara, postal a la Jill, una imatge de Maria Magdalena que compara amb Marilyn Monroe.

La carta per a la Jill arriba a Barcelona cap al 20 de novembre. Ella contesta el 22. També s’atreveix amb les confessions sobre qui és i què espera del futur. Li diu que la seva vida ha estat plena de canvis. Gent que entrava, sortia, desapareixia. I que ha viscut sempre així, com en una mena d’incertesa constant. Necessita tenir algú real al costat, algú que li demostri una existència real. Algú com pot ser ell. El 2 de desembre li envia quatre notes amb un retrat que li han fet a llapis. Cabells curts i clars, llavis molsuts, mirada penetrant i un jersei de coll alt. Una noia moderna, molt atractiva, estètica anys seixanta. “Un altre matí plujós i fred, però et tinc en el pensament, i en el cor”. Li diu que passarà el Nadal a Madrid, amb la seva família, i li pregunta si finalment vindrà o no. El 20 de desembre ell contesta. Ja s’ha organitzat les pròximes setmanes, arribarà l’1 de gener a Barcelona i compta estar-s’hi gairebé un mes. Ella hi serà? A la carta li diu que ningú entén per què no va a Espanya per passar el Nadal amb la família. A l’editorial els diu només una mitja veritat, que ha d’arreglar uns papers i que buscarà informació per escriure una monografia sobre Miró. La veritat sense subterfugis és que no ha marxat perquè ella encara no hi és. Hi anirà quan pugui estar amb ella. Al cap ell hi té la Jill.

Com que no vol arribar a Barcelona i que ella no hi sigui, el dia 20 li envia un telegrama. Ella contesta l’endemà: “ARRIVING BACK FROM MADRID JANUARY 1 OR 2 STOP VERY HAPPY YOU ARE COMING LOVE=JILL ”.