Una de les coses bones que el segle XXI ha consolidat en el camp de la creació és que la cultura no funciona com un edifici de pisos en què a cada planta hi ha un àmbit de la cultura desconnectat de la resta. Ara, la cultura és una zona residencial amb zones compartides en què tothom pot intercanviar opinions i vivències.
Així ho ha entès i ha fet l’escriptora badalonina Esmeralda Berbel, autora de la novel·la Lo prohibido (Tres Hermanas), que al seu llibre incorpora un codi QR en què es dramatitza una de les escenes del llibre. El curtmetratge El secreto, amb guió seu i direcció de Leandro Sosa, aporta una mirada de la intensa, i inquietant, relació de la parella protagonista del llibre. “Es tracta d’una relació de poder entre un home i una dona, en què ell té un paper de domini tot i que la dona no és una persona submisa”, explica Berbel.
Gairebé sense adonar-se’n, el cercle de la seva obra s’eixamplava. El dia de Sant Jordi, mentre signava exemplars, gent del seu entorn li va preparar una sorpresa: el dissenyador José Duarte va fer un singular vestit en què es podien llegir frases de l’obra. No se’n sabia venir quan una noia que el lluïa se li va acostar.
Tot plegat li va fer veure que les seves paraules podien prendre forma artística diversa sobretot a partir de la descoberta que va fer: “En un curset d’art que em feia l’escriptora Maria Llopis ens va parlar de l’obra de l’artista Sophie Calle, que va proposar a cent artistes interpretar una carta de ruptura que havia rebut per correu electrònic.”
No s’ho va pensar gaire i va proposar a artistes de diferents disciplines llegir la seva obra per fer-ne la seva interpretació. El resultat pot veure’s a l’escola FX: Animation Barcelona 3D Film, un centre docent dedicat al cinema, en especial als efectes especials i l’animació, en què l’escriptora fa classes d’escriptura i poesia.
Fins al 2 de desembre (de 10 h a 20 h. Pujades, 112 Barcelona), el visitant podrà trobar-se amb les mirades multidisciplinàries que s’enceten amb una peça que homenatja també el caràcter cinematogràfic de l’espai amb una peça de l’inventor Jordà Ferré, que ha construït un gegantí aparell inspirat en els praxinoscopis, precedents del cinema. L’espectador ha de mirar per unes escletxes i pot veure elements relacionats amb el llibre.
Laura Jou, directora de cinema i teatre, ha utilitzat la llum ultavioleda en una instal·lació amb pedres que adquireixen una brillantor encisant que les fa passar per pedres precioses quan en realitat són vulgars rocs. Una al·legoria del miratge que pot representar l’amor.
També de simbologies parlen les joies d’Isabel Herrera: “Un anell fet a cop de martell i amor”, diu la creadora. L’arquitecte Víctor Portabella ha realitzat una instal·lació amb representació floral, també una al·legoria dels processos que tenen les relacions afectives. L’escultora Laura Ubago ha fet un bust de dona amb un receptacle en què s’ofereixen unes singulars ofrenes.
Les fotografies de Toni Ricart, Carolina Fonti, Carmen Escudero i Sergi Capellas; el vídeo de David Ruiz; els poemes de Rut Muñoz i fins a un total de 29 propostes de dansa, performance, música i instal·lacions configuren un gran multivers en què molts universos paral·lels demostren que les idees i els sentiments poden tenir un únic sentit però una múltiple expressió.
Foto Anna Jiménez
