L’agost de 1921 s’inaugurava a la platja de Barceloneta l’Escola del Mar, encara que el curs escolar no va començar fins a l’any següent. Una institució pionera, no només per la seva ubicació, sinó també pel seu mètode pedagògic, que va tenir un final abrupte per culpa de les bombes feixistes.

L’Escola del Mar va ser fruit de la política higienista impulsada per l’Ajuntament de Barcelona a principis del segle XX, amb l’objectiu de millorar la salut dels infants més vulnerables de la ciutat. Un seguit de mesures que es van iniciar el 1906, amb les colònies municipals. Aquesta experiència culminaria uns anys més tard, quan el consistori va crear una sèrie d’escoles públiques a l’aire lliure. La primera va ser l’Escola del Bosc, inaugurada el 1914 a Montjuïc, de la que ja en vam parlar fa un temps. Com a complement a les colònies escolars, l’estiu de 1918 la Comissió de Cultura de l’Ajuntament va posar en marxa el servei de banys de mar, dirigit pel pedagog Pere Vergés. Eren unes jornades a la platja on els infants feien exercici i rebien un petit esmorzar, en contacte amb el sol, l’aire i l’aigua de mar.

L’activitat s’orientava als fills de famílies obreres que no podien accedir a la platja i que sovint vivien en condicions higièniques precàries. Segons un estudi realitzat el 1921 pel doctor Lluís Sayé, vora el 90% dels nens de les escoles municipals patia algun tipus de problema de salut, fos tuberculosi, bronquitis, escròfula o anèmia, entre d’altres.  L’èxit del servei de banys de mar va portar Pere Vergés a fundar l’Escola del Mar. Un centre construït a la platja, on la docència es pogués combinar amb els banys, l’esport i els jocs a la sorra, que permetessin enfortir aquells infants malaltissos.

L’escola del Mar es va construir a la platja dels Pescadors de la Barceloneta, al final del carrer de la Concòrdia, avui Emília Llorca. El projecte va ser encarregat a l’arquitecte noucentista Josep Goday, autor de diversos dels conjunts escolars construïts a l’època.  L’Escola del Mar era un edifici de fusta, de dues plantes. Quedava lleugerament elevat per sobre de la sorra, sustentat en uns pilars de formigó armat. La planta baixa estava destinada al parvulari i al menjador. Al pis superior hi havia quatre aules i un auditori, encara que la majoria d’activitats es realitzaven a l’aire lliure.

El 3 d’agost de 1921 l’alcalde de Barcelona, Antoni Martínez Domingo, i el president de la Comissió de Cultura, Nicolau d’Olwer, van inaugurar oficialment l’Escola del Mar.  L’activitat pròpiament docent no començaria fins al 26 de gener de 1922, però aquell estiu les instal·lacions ja van acollir el servei de banys de mar. Originalment els assistents a l’Escola del Mar eren alumnes amb problemes de salut procedents d’altres escoles de la ciutat. La selecció es feia a partir dels informes mèdics i prioritzant als infants de famílies humils.

L’Escola del Mar va ser un referent de la renovació pedagògica. Era una escola mixta, sense llibres de text, ni exàmens. Fugia de les assignatures convencionals i fomentava l’audició de música clàssica, les titelles, el dibuix, l’escriptura de cròniques i, sobretot, els banys i els jocs a l’aire lliure. Especialment el joc de la bandera, el rescat i els escacs.  L’objectiu principal de l’Escola del Mar era la formació de ciutadans. L’alumnat participava directament en la gestió de la biblioteca, del servei meteorològic o en l’edició de la revista del centre, Garbí.

A l’inici del curs els alumnes es repartien en grups de tres colors (blau, blanc i verd), que competien en les diferents activitats escolars. Cada grup escollia, democràticament, els seus responsables, i existia un Consell General amb capacitat de decisió sobre l’organització del centre. L’escola era una petita república governada pels seus alumnes.

La singularitat de l’escola va queda recollida gràcies al testimoni d’exalumnes que l’any 2010 van participar en el documental  —disponible online— “Han bombardejat una escola“. El títol, inspirat en l’article «¡Han quemado una escuela!», de l’escriptor Gabriel Garcia Maroto, evoca el tràgic final d’aquella emblemàtica escola a la platja.

Va ser en plena Guerra Civil, el 7 de gener de 1938, quan una bomba incendiària llançada per l’aviació feixista italiana va impactar a l’Escola de Mar. L’atac no va provocar víctimes, però l’edifici de fusta va quedar arrassat pel foc.  Pocs dies més tard, el 30 del mateix mes, un altra bomba impactava a Sant Felip Neri, que funcionava com a guarderia de refugiats. Hi van morir una vintena d’infants.

L’Escola del Mar va continuar la seva activitat lluny de la platja. Pere Vergés va seguir al capdavant, intentant conservar l’esperit pedagògic original, dins les imposicions educatives del franquisme. El centre es va instal·lar a la casa Balaguer, un xalet ubicat als Jardins del Roserar de Montjuïc, on mantenia el contacte amb l’entorn natural. Aquest edifici va ser enderrocat uns anys després per construir-hi l’actual Museu Etnològic.

El 1948, quan les instal·lacions del Roserar havien quedat petites, l’Escola del Mar es va traslladar a l’antiga masia de Can Sors, a la muntanya del Guinardó, on ha continuat fins al dia d’avui. Allà, dins d’un canelobre, han conservat un tros de fusta cremada, rescatat de l’antiga escola de la platja, que recorda el ressorgiment d’aquesta au fènix.