Després de Mare, que va publicar l’any 2019 a la Campana, Ada Castells torna a l’autoficció amb Solastàlgia, una novel·la protagonitzada per la Sara, una dona empatxada de lectures apocalíptiques que, arran d’unes inundacions extremes a Barcelona, decideix de fugir cap a l’Empordà. A l’expedició l’acompanyen un marit que exporta pollastres al Brasil, una filla adolescent que vol un gos i una tieta excèntrica que no hi toca gaire. L’objectiu és refundar l’edat mitjana amb tecnologia del segle XXI. En contacte amb la natura, la Sara aprendrà a pactar amb l’amenaça, però primer haurà de superar un remordiment profund, la sobredosi filosòfica, les baralles amb la filla i la solastàlgia. L’amor i assumir la fragilitat pròpia seran les úniques sortides per a sobreviure i recuperar el lligam amb els altres. Amb aquesta novel·la Castells s’incorpora al catàleg de l’Altra Editorial.
Ada Castells (Barcelona, 1968) va publicar la seva primera novel·la, El dit de l’àngel, el 1998, una història realista i estripada sobre els seus avantpassats protestants. Després va venir Mirada (2001), novel·la contra la dictadura de la imatge i, quatre anys més tard, Tota la vida (2005), biografia obertament novel·lada del pintor romàntic Caspar David Friedrich. Pura sang (2012), ambientada entre Menorca i Barcelona, li va valdre el premi Sant Joan de narrativa i després va publicar La primavera pendent (2018) i Mare (2019), la seva novel·la més personal i que, tants anys després, entronca amb la primera. Actualment viu entre l’Empordà i l’Eixample, i imparteix tallers d’escriptura creativa.
Eugènia Broggi, fundadora i directora editorial de l’Altra, ens parla de l’autora i de la novel·la:
“Vaig conèixer l’Ada Castells l’any 2004: jo aleshores treballava a l’editorial Empúries i ella era una escriptora jove amb una carrera sòlida i moltes coses per fer. S’havia estrenat als vint-i-llargs amb El dit de l’àngel, una esplèndida novel·la que s’endinsava en el món d’allò que ara anomenem autoficció amb una mirada àcida i molt sentit de l’humor i que va tenir un èxit clamorós. Emparentada amb l’univers literari d’aquesta primera novel·la, i també amb una de més recent i igualment esplèndida, Mare, Solastàlgia beu d’aquest equilibri entre autoficció i imaginació tan marca de la casa i ens ofereix la millor faceta de l’autora: intel·ligència i energia narratives, ritme àgil i humor càustic en una trama apocalíptica i alhora terriblement realista plena d’escenes memorables i perles reflexives sobre salut mental, maternitat turmentada, les dificultats i tensions de conviure amb una filla adolescent, el canvi climàtic i la fi del món, que la protagonista creu imminent.
La solastàlgia (consol i dolor) és un terme híbrid ideat per l’activista i filòsof australià Glenn Albrech, que designa la tristesa causada per la destrucció del nostre entorn i, de retruc, de tot el planeta. És aquesta desesperança, aquesta solastàlgia, l’ànima que batega al cor d’aquesta poderosa novel·la i del seu personatge principal, la Sara, una mena de Quixot contemporània que arrossega un secret traumàtic i creu, com dèiem, que la fi del món arribarà en qualsevol moment. Som en plena pandèmia, i després de dies i dies d’una pluja constant i incansable, la Barceloneta es comença a inundar; veient el panorama, la Sara decideix fugir de la ciutat amb el seu marit, la filla adolescent i la tieta d’ell –que va perdent el cap i és el contrapunt còmic del llibre– i instal·lar-se al camp per començar una nova vida més tranquil·la, austera i en contacte amb la natura, una mena d’edat mitjana però amb la tecnologia del segle XXI.
Solastàlgia és la setena obra d’Ada Castells, una novel·la colpidora de ritme implacable que commou i interpel·la el lector, que es llegeix a moments com un thriller i que planteja qüestions incòmodes i essencials com ara el futur incert del planeta, l’hostilitat de la vida urbana, les complexitats de la salut mental, el poder de la natura, tan destructiu com redemptor, el vessant tòxic de la maternitat i les llums i ombres de les relacions humanes i familiars.”
