En un dels frag­ments ini­ci­als d’Els tes­ta­ments traïts, Milan Kun­dera enfoca al capítol dedi­cat a la invenció de l’humor fixant-se en Gar­gan­tua: “Feliços els temps de Rabe­lais: la papa­llona de la novel·la arrenca el vol endu­ent-se al damunt del cos els esquinçalls de la crisàlide.” Després con­tex­tu­a­litza la seva novel·la exces­siva afir­mant que ho conté tot, la ver­sem­blança i la inver­sem­blança, l’al·lego­ria, la sàtira, els gegants i els homes nor­mals, les anècdo­tes, les medi­ta­ci­ons, els viat­ges reals i fantàstics, les dis­pu­tes sàvies, les digres­si­ons de pura vir­tu­o­si­tat ver­bal... Kun­dera apa­rent­ment parla de Rabe­lais, però també parla d’ell mateix i, sobre­tot, de la seva visió del que ha de ser una novel·la lliure, és a dir, la que pot inte­grar-ho tot, la que ho pot fon­dre tot com si fos una bate­dora. Per aques­tes raons la novel·la ha estat el gènere que millor ha expli­cat la moder­ni­tat, al davant fins i tot de la nar­ra­tiva cine­ma­togràfica.

La seva con­cepció de la novel·la són les digres­si­ons que uti­litza a La insu­por­ta­ble lleu­ge­resa de l’ésser o a La immor­ta­li­tat, dues de les seves obres més com­ple­tes. Kun­dera, davant del nos­tre asto­ra­ment, podia ini­ciar un soli­lo­qui assagístic sobre política, espi­ri­tu­a­li­tat, la pesan­tor i la lleu­ge­resa, Nietz­sche, l’ànima i el cos, la fugida i el comu­nisme repres­sor, la neces­si­tat de mar­xar i la de tor­nar, les foto­gra­fies de les amants des­pu­lla­des o l’efecte d’un bar­ret en un moment essen­cial. Dels dub­tes...

Pro­vi­nent del debat d’idees i artífex d’una obra assagística des­ta­cada, Kun­dera pas­sarà a la història literària com a autor de magnífiques novel·les, però també com algú que es va opo­sar –diguin el que diguin– al tota­li­ta­risme. Ho poden com­pro­var en obres com La broma, en què el per­so­natge, després d’expli­car un acu­dit, cau en desgràcia davant del par­tit, és expul­sat i perd fins i tot el pri­mer amor. No seria el cas d’aquest seduc­tor, que va can­viar el txec pel francès en lite­ra­tura i que, al cos­tat dels García Márquez, Duras o Umberto Eco, va demos­trar que també es podien ven­dre novel·les d’argu­ment dur, adul­tes, sense haver de renun­ciar al com­po­nent intel·lec­tual.