Sempre vaig voler ser novel·lista. Fou la meva il·lusió primera, i als quinze anys ja vaig escriure una novel·la que ningú no ha vist mai, gràcies a Déu, perquè vaig fer-la desaparèixer. Tota la meva ambició era d’arribar a fer una novel·la de veritat, una novel·la bona”, li explicà Aurora Bertrana durant una entrevista a Josep Faulí. “La gran novel·la encara no m’ha sortit”, li confessa a Faulí, però no trigaria gaire: uns mesos després, Bertrana publicà el primer volum de les seves memòries, la seva gran obra. En aquella mateixa entrevista, l’escriptora recordava l’oposició de son pare al seu desig d’escriure, una oposició que va transformar-se en entusiasme quan va llegir els primers textos de la seva filla: “Escriu”, li digué. Ella sempre havia escrit, encara que fos d’amagat. Perquè per a l’autora de Paradisos oceànics l’escriptura era una forma de vida, una manera de relacionar-se amb el món i de comprometre’s-hi. Per escriure, però, cal viure. Bertrana ho sabia i, de fet, va viure molt, i la seva escriptura, des d’aquells primers articles des de Suïssa, on va anar per estudiar música i on tornaria com a exilia­da, neix precisament de la vida.

“El primer que s’ha de fer amb la vida és viure-la i, després, si de cas, escriure-la amb coneixement de causa”, escrivia a les seves memòries. Mariàngela Vilallonga recupera aquestes paraules de Bertrana a la introducció de Partidària de la vida, on recupera tota una sèrie d’articles i conferències —hi inclou també algunes entrevistes com la de Faulí— que Bertrana va publicar i llegir al llarg de la seva vida. Dividit en sis apartats, corresponents a diferents etapes vitals, aquest volum és fonamental a l’hora d’apropar-se a una autora i a una intel·lectual de la seva complexitat. Partidària de la vida no només ens redescobreix la conferenciant i la periodista capaç de firmar fantàstiques cròniques de viat­ge i punyents, reivindicatius i provocadors articles d’opinió, sinó que ens permet resseguir també tant la seva vida com la seva trajectòria com a escriptora i veure com es donen la mà la vida i l’escriptura, els llibres, els articles i les intervencions públiques. Tenir aquesta visió global és important en el cas de Bertrana, perquè els transvasaments són constants: la seva experiència com a dona i com a viatgera alimenta els seus textos i dona forma a les seves reflexions sobre l’educació femenina, sobre el dret de vot, sobre el matrimoni i el divorci o sobre l’amor i el sexe.

El seu coneixement, quasi antropològic, de l’organització social i de la cultura polinèsia està en el rerefons d’articles com ‘Amor Lliure’, publicat a la seva tornada a Catalunya el 1934 i on llegim: “a l’Amor (amb majúscula i amb tot el respecte) li fa poca gràcia que hom es valgui del seu nom prestigiós per representar una comèdia social, sovint fluixeta i de poc èxit, i que essencialment, purament i sentimentalment, l’amor lliure és l’únic amor que es mereix els respectes, les admiracions i els anhels dels veritables i purs sentimentals”. Aquest article està directament relacionat amb altres publicats els mateixos anys, com ‘El fantasma del laïcisme’ i ‘La dona enfront del matrimoni’ o la conferència ‘El nostre feminisme’. Pronunciada a l’Ateneu el 1931, aquesta conferència no es pot deslligar d’aquella que va llegir un any abans, també a l’Ateneu, ‘El viatge educatiu instructiu’, com tampoc es pot deslligar de l’article de 1969 ‘El feminisme ha mort. Visca el feminisme’, on Bertrana dialoga obertament amb els nous feminismes.

Els textos reunits a Partidària de la vida estan en diàleg i tracen l’evolució del pensament de la seva autora, on els principis i ideals fonamentals es mantenen inamovibles. És un pensament viu, que es nodreix i es confronta, sempre amb un compromís absolut vers els més febles, vers les dones, vers l’escriptura i vers la llengua: “Pobres escriptors catalans, si no ens escalfés el foc sagrat de l’amor a la nostra llengua! Aquest foc ens dona coratge per a continuar escrivint malgrat tanta dificultat, tanta indiferència, tant fracàs!”, afirmà durant una conferència als anys trenta, tot exhortant: “escalfem-nos i esbargim-nos, si podem, però llegint en català”. Partidària de la vida és un llibre imprescindible per endinsar-se en l’univers Bertrana i per reivindicar-la com a escriptora, com a periodista i com a intel·lectual.