El món que ens està arribant no és feliç, i Miquel de Palol ho constata descrivint ambients hostils i devastats. Destaca el tractament majestuós d’alguns personatges femenins
Miquel de Palol (1953) està considerat un dels grans escriptors de la literatura europea. Parlar de la seva obra ja ocuparia tota aquesta plana i més, amb més de vint-i-cinc novel·les i una vintena de llibres de poesia. Bootes (Navona, 2023), de l’editorial d’Ernest Folch, és una obra fascinant, una obra magna, en què el lector emprèn un viatge, una al·lucinació desbordant, com si estigués llegint una pel·lícula per dins, sense cops d’efectes, sense estridències, tot i la violència que s’hi amaga. El plantejament existencial de l’home és la base emocional de l’argument. La qüestió que aporta és fonda: com podem accedir a la realitat? Com podem estar segurs del coneixement?
La novel·la arrenca amb força, amb una atenció descriptiva i desbordant sobre els fets i l’espai dimensional. Es podria considerar una història de ciència-ficció, però l’al·legoria descrita no ho representa. El protagonista masculí, Artur, ha d’anar a arreglar uns problemes tècnics a una ciutat fortificada, sofisticada i tecnològica, de difícil accés. L’homenatge a Kafka és implícit, amb una mirada pessimista, blanquinosa, que acaba resplendint pel seu llenguatge sublim, subjugat al plaer. Aquesta és una de les grans aportacions ètiques de Miquel de Palol. Parla de la foscor amb paraules lluminoses. “Tots inútilment, destinats al desassossec, a la insídia, al ressentiment.” A l’inici, ja ens parla d’un món caòtic, al punt del col·lapse. Arxicenotafi, coneguda com la Illa dels Morts, és la ciutat laberíntica on succeeixen els fets inquietats i trepidants.
Al mig de totes les aventures, també s’ha de parlar de totes les històries amoroses que hi tenen cabuda. L’amor va surant com un flotador que es va desinflant, com si Miquel de Palol ja estigués anunciant el futur de les relacions humanes. “Jo seré la bondat entre els espies”, deixa anar una de les protagonistes, una frase petita que podria resumir el gran debat existencial que hi ha en aquesta novel·lassa.
Malgrat les mil dues centres pàgines, i els prejudicis que es poden arribar a tenir, una altra de les grans qualitats és la síntesi emprada, el domini de la retòrica. Les converses i els debats que mantenen els protagonistes queden magnificats per la qualitat i excel·lència del llenguatge. “Creu entendre el sentit de l’existència, la sensibilitat de les pedres i la boira. Si tant hagués nascut humà o liquen.” Magistral, sublim, poètic, universal. Hi ha moments antològics que basculen com si fossin diversos gèneres literaris. “No hi ha obrers ni fàbrica, no hi ha mestres ni deixebles, no hi ha pares i fills, no hi ha marits i esposes.” Hi ha moments que estàs assistint a classes magistrals de sociologia, de llenguatge, de geometria, de filosofia, com si estiguessis gaudint d’una universitat d’estiu, i hi ha altres moments que estàs assistint a un conflicte tràgic, de veritat, al centre d’una guerra que ningú pot entendre.
El món que ens està arribant no és feliç, i Miquel de Palol ho constata descrivint ambients hostils i devastats. Caldria destacar el tractament majestuós que fa d’alguns personatges femenins, fascinants i enigmàtics, mentre que alguns personatges masculins poden esdevenir tèrbols, ambivalents i ridículs. Artur, el protagonista i la veu del narrador, vol accedir a tot el coneixement, a tot el que ha passat abans de “ser jo el punt de vista”.
Bootes és una revolució per als sentits, i crec que tardarem anys a poder-la valorar. L’obra és un prodigi i no em sorprèn (gens) que no hagi estat seleccionada per cap premi a obra publicada. Segurament no l’han llegida. La cultura catalana és així de ridícula i provinciana, molt casolana. Per sort, tenim grans cronistes, grans novel·listes i grans poetes
