Benjamin Fondane, jueu, va néixer en terres de Romania l’any 1898 i va morir a Auschwitz l’octubre de 1944, pocs dies abans de l’entrada de les tropes aliades. Era poeta —va ser considerat el més gran poeta jueu del seu temps—, filòsof existencialista, molt amic del cinema —gràcies a Victoria Ocampo va passar un temps a Argentina l’any 1929, i altra vegada l’any 1936, quan va filmar una pel·lícula, Tararira, que no es va distribuir mai, però de la qual se n’ha pogut rescatar una petita sèrie de seqüències que es troben a youtube, entrant simplement per “Benjamin Fondane”—, i amic dels surrealistes parisencs amb moltes reserves, tantes que va dissentir del pope del moviment, André Breton. En suma, gairebé un homme-orchestre amb predomini de la tuba apocalíptica.

Va emigrar a París l’any 1923 proveït amb un bagatge que el marcaria tota la vida: els llibres i el pensament de Lev Xestov. Fins fa poc no s’havia publicat ni un sol llibre de Fondane ni de Xestov, o Shestov, però d’aquest se n’havia editat un títol, en castellà. Xèstov i després Fondane van ser els màxims representants de l’existencialisme romanès, doctrina infreqüent a causa del pes del marxisme en aquell país, però, com sabem, filosofia de gran transcendència i predicament a la capital francesa: Sartre, sobretot Camus, per posar només dos exemples molt coneguts a casa nostra, van representar-hi un existencialisme pròxim al de Fondane. Però el romanès ni tan sols va estar d’acord amb tots els postulats de la filosofia sartreana, i el va combatre.

De fet, Fondane posseïa una intel·ligència tan summament crítica que del materialista Marx només en va salvar la teoria economicopolítica —aprovava aquest passatge: “L’ésser humà no és una abstracció inherent a l’individu aïllat. En la seva realitat, l’home és el conjunt de les relacions socials”—, i tampoc no va acordar-se amb gairebé cap dels suposats “fundadors” de l’existencialisme, com ara Kierkegaard. Fondane creia que vivim en permanent angoixa existencial, però també que l’activitat del coneixement, l’impuls incansable de saber qui som en el món en què som, era la clau per transformar una “existència desgraciada” en un existir no acomodat, sinó combatiu, i en el millor dels casos salvador.

Hem d’agrair a l’editorial Hermida que hagi editat recentment dos llibres importants de Lev Shestov (Atenas y Jerusalén, 2018; y Dostoievski y Nietzsche. Filosofía de la tragèdia, 2022) i dos més del seu deixeble i divulgador a França, Fondane (El lunes existencial y el Domingo de la historia, 2019, amb extraordinària edició i pròleg de Gonzalo Torné; i ara La conciencia desdichada, 2024). La intenció d’Hermida és editar l’obra sencera de l’un i l’altre.

La “consciència desgraciada” és un terme inaugurat per Hegel, que ve a designar una cosa semblant a l’alienació en termes marxistes, és a dir, la incapacitat de l’individu de fer-se càrrec de la seva vida, senyor de les seves idees i la seva voluntat, i amo dels seus designis. Segons Hegel, la consciència deixa de ser desgraciada quan s’articula amb l’Absolut, una teoria idealista molt escaient al sistema hegelià, en el qual no hi ha més camí per a tot pensament que el que s’inscriu en la progressiva marxa del Concepte, en majúscula. Com sembla lògic, cap teoria de l’existencialisme va combregar amb l’idealisme hegelià, com tampoc no ho va fer amb cap religió ni amb cap filosofia en què l’essència fos considerada un a priori de l’existència; tampoc, per consegüent, amb cap metafísica ni amb cap ontologia: per això Fondane va criticar durament Heidegger —sense que tingués notícia del seu “Discurs del Rectorat”—, de qui va considerar que havia iniciat la seva filosofia com a fenomenòleg i com a “existencialista”, per acabar-la en el pur camp de l’ontologia o ciència del ser, i no de l’existir. Com va escriure Fondane al llibre La concienca desgraciada: “¿Quina mena de filòsof és aquell per a qui la llibertat no comença sinó allà on el coneixement acaba?”

Encara: “Tota filosofia no és sinó un consell de resignació, una edificació, una moral dissimulada, però activa, de negació”. També, tot refutant les teories de Husserl: “Aquesta ànima en què alhora soc i no soc representa un conflicte angoixant en la mesura que l’adversari es troba dins el propi jo, un lloc en què l’existència topa amb les resistències de la raó, i la raó amb l’oposició desesperada de l’existència.”

Els temps han canviat, i un podria pensar legítimament que ara vivim en un temps de “consciència conformada”, o, el que sembla pitjor, de “consciència anestesiada”. Com que les filosofies són totes anacròniques, és a dir, alienes al temps històric, serà interessant recórrer les pàgines de Xestov i del seu gran deixeble, l’encara desconegut entre nosaltres Benjamin Fondane.