Xavier Moret (Barcelona, 1952) és escriptor de llibres de viatges i autor de Menorca, l’illa somiada (Pòrtic, 2024). Va estudiar periodisme i durant anys va exercir la professió, amb una clara preferència per la cultura. Moret explica al Diari de Barcelona que des dels 18 anys era d’agafar la motxilla i anar-se’n on fos i, com que es dedicava al món cultural, va començar a viatjar de forma diferent. Abans de marxar es documentava i durant el viatge en si portava amb ell un dietari. “Incloïa moltes coses culturals i, a l’hora de fer reportatges, procurava fer-hi referències i no quedar-me només amb el paisatge”, comenta l’autor. Aquesta tendència en les seves cròniques l’ha transmès als seus llibres. 

Javier Reverte va publicar El Sueño de África (Plaza & Janés, 1996) i va triomfar, tot i ser rebutjat per 12 editorials. Llavors moltes editorials d'aquí van crear col·leccions de viatges, entre aquestes Ediciones Península. Una de les seves editores em va telefonar perquè m’animés a participar. Li vaig dir "Bé, on vaig?", i ella em va respondre "ves a l'Àfrica, passa- t'ho malament, que això sempre ven". Com que em feia mandra anar-me'n a Àfrica, vaig contraproposar marxar a Califòrnia i d'aquí va sortir el meu primer llibre, Amèrica, Amèrica (Brau edicions, 1998). M'hi trobava a gust perquè beu molt del periodisme; és sortir al carrer, entrevistar a gent i explicar-ho. El llibre de viatges és la curiositat del viatger que vol explicar com és la terra que trepitja.

Documentar-te molt i, en aquest cas, vol dir llegir Josep Pla i novel·les escrites sobre Menorca. Després, fer el viatge com si fossis un viatger que no coneix res de l'illa, fer-te preguntes. A títol personal, jo porto un dietari. Quan vas de turista vas a la platja i poc més, però escriure un llibre t’obliga a entrar més a fons en el país perquè has de parlar amb gent  i visitar molts llocs. També a vegades estàs a la terrassa d'un bar esperant a veure què passa o si trobes algú que t'expliqui coses. 

Per Islàndia, l’illa secreta (Brau edicions, 2005) no sabia que faria un llibre. Vaig anar a Reykjaví perquè em van deixar una casa dos mesos. Un cop allà vaig anar coneixent gent i em vaig adonar que més que el paisatge d'Islàndia, era el paisatge humà el que m'atreia. L’èxit de la novel·la em va impulsar a continuar viatjant i va ser decisiu en la meva carrera com a autor de viatges.

Després de fer el llibre del Japó, Històries del Japó (Pòrtic, 2021) vaig plantejar-me fer un sobre localitzacions més properes, i així vaig fer Mallorca. Em va agradar sentir que estava en un escenari conegut i el meu repte era explicar l’illa a través dels mallorquins. Llavors vaig decidir fer Menorca. És sorprenent, però com més a prop és la terra de la qual parles, més difícil és. Encara que la cultura és molt propera i amb la llengua t'entens amb tothom, costa triar què vols explicar. En canvi, en Japó o Armènia és una visió superficial i difícilment ningú et trucarà per dir-te que no està bé.

Menorca té l’avantatge que el turisme ha arribat més tard que a Mallorca i a Eivissa, així que ja estaven avisats dels perills de la massificació. Menorca és una illa preciosa, una illa somiada, i molta gent hi vol anar. I quan hi va molta gent es transforma la societat perquè es bolca excessivament cap al turisme. Potser el juliol i l'agost l’illa està saturada, però la resta de l'any és ideal per anar-hi. No obstant això, ja hi ha cales que es tanquen a les 9 h perquè estan plenes, la carretera de Mau a Ciutadella es col·lapsa, hi ha platges on no hi pots ni entrar… El paradís és molt bonic, però quan es massifica deixa de ser-ho, i aquest és el perill que corre ara a Menorca.

No tinc cap solució, però Menorca se n'ha preocupat molt, d'això. És reserva de la biosfera des del 93 i l’entitat ecologista GOP treballa per conservar llocs bonics com la costa nord, on no han fet grans construccions. El perill creix amb l'increment de gent que ve i, per això, s'estan proposant solucions. Els ecologistes i polítics han d'anar fent propostes perquè si no cada any creixerà la massificació i augmentarà el perill que els paisatges de Menorca se'ns acabin.

No ens enganyem; la majoria dels turistes que van a Menorca busquen la platja. La meva pretensió era que ho fossin els monuments talaiòtics, la cultura que ha quedat a l’illa —que ha produït alguns llibres excepcionals— o la dominació britànica, que fa que Menorca sigui diferent de les illes del costat. Són elements que s’han d’afegir perquè si et quedes només amb les platges i els restaurants, poca cosa és Menorca. 

No ho considero correcte, però hi ha una cultura nova d'influencers i youtubers que si no ensenyen que han estat a un lloc sembla que no estan contents. En canvi, n'hi ha d'altres que prefereixen amagar-se a aquests llocs especials. A Mallorca, Calo des Moro era una platja pels veïns, fins que una influencer va dir que era la platja més maca de l’illa. Ara, de cop i volta, hi ha cues de quatre hores de cotxe per poder anar-hi i fer-se una foto. És un perill aquesta cultura del dir "jo he estat allà", de no conformar-se amb l'ara i gaudir-ho. 

Hi vaig anar a fer un Cap d'Any. Plovia, feia vent, la humitat era increïble i vaig agafar un refredat, però em va encantar l'illa. Vaig començar a recórrer-la amb un cotxe llogat. Hi havia parets seques, vaques, camps; el domini de l'ambient rural em va sorprendre. A més, hi havia unes platges paradisíaques buides i ciutats amb gran encant com Ciutadella o Mao. Tot plegat em va enamorar i vaig dir "vull tornar a aquesta illa" i he anat tornant. El que no sabia és que al final en faria un llibre. Estic molt content d'haver-lo fet perquè li dec moltes coses a Menorca i espero, en part, pagar-les amb el llibre, que és el llibre d'un enamorat de Menorca.

Imatge cedida