Toquen les campanes a la Plaça Joan Coromines de Barcelona. Clong, clong: última crida als passatgers que vulguin escoltar tota una Premi Nobel de Literatura. Herta Müller és aquí per inaugurar la Biennal de Pensament i ja ha tingut temps de fer un primer tastet de cultura ravalera: minuts abans de l’inici, a la plaça convergeixen borratxos estridents, cants corànics i una marabunta vívida de persones que alleugera el pas per agafar bons seients, que després, d’afegitó, és el torn de Wajdi Mouawad i les Tarta Relena (van per separat, per desgràcia). Una primera jornada d’alta volada per a un festival que s’ha atribuït objectius ambiciosos; un d’ells, servir de frontissa intel·lectual per afrontar «l’endemà de tot», sigui el que sigui això.

No tot són bones notícies, perquè aquest és un acte 100% germanòfil i això vol dir que toca un nou assalt amb el meu arxienemic: l’aparell de traducció simultània. Aquest cop, però, ens reparteixen auriculars d’un sol ús que prometen fiabilitat o, si més no, funcionalitat. Gros content. No m’agradaria perdre’m els viaranys polítics, literaris i lingüístics d’una existència de pel·lícula. Perquè la vida de Müller sembla irreal, guionitzada: nascuda l’any 1953 en el si d’una minoria germanoparlant de Romania, el seu pare alcohòlic va formar part de les Waffen-SS i la seva mare va ser deportada a un camp de treball de la Unió Soviètica, on va passar cinc anys. Les amenaces del règim totalitari romanès i la dissidència política de la poetessa la van portar a autoexiliar-se a Berlín, on resideix des de finals dels anys vuitanta.

«Les paraules a la nostra boca fan tant mal com els nostres peus a l’herba. Però també ho fan els silencis». Aquesta frase, comunament atribuïda a l’escriptora, sintetitza molt bé una obra de gran component autoficcional, amarada d’amor per la llengua i d’un coneixement profund dels intersticis de les dictadures. Müller va passar la seva infància sota el martell anivellador del règim estalinista de Nicolae Ceaușescu, i aquest fet marcà la seva vida personal i professional. Criada en un ambient camperol, amb quinze anys va traslladar-se a la ciutat, on va estudiar literatura romanesa. A partir d’aquí, la defensa fèrria del plurilingüisme ha estat punta de llança d’una trajectòria lligada per sempre al poder evocador de la paraula dita (i la no dita).

La traductora i editora Cecilia Dreymüller –de Müllers va la cosa– acompanya l’escriptora a l’escenari que ha muntat la bona gent del CCCB, i aviat totes dues comencen a departir sobre la naturalesa polièdrica del llenguatge. Sobre com dues llengües poden conviure i com les paraules s’emmirallen, juxtaposant metàfores i supersticions, cadascuna amb una visió concreta del món. «Cada llengua té uns ulls diferents i una intimitat pròpia», apunta Müller, que assegura tenir sempre dues imatges de les coses, una des de l’òptica romanesa i l’altra des de l’alemanya. Una forma de percebre l’entorn en què un núvol pot ser alhora masculí i femení, i en què la flor del pensament pot remetre a «petites llàgrimes» o a una campana, depenent de qui ho verbalitzi. La llengua materna se’t regala, afirma, i després només es tracta de conèixer-ne d’altres i descobrir un nou bocí de món.

Aixeco la vista i albiro centenars d’aparells de traducció simultània dreçats a la manera d’una torxa. Sí, està passant: la cobertura falla. El públic cerca la veu fugissera de l’intèrpret com si l’objecte que tenen a les mans fos una mena d’antena parabòlica. La subtitulació en temps real, imperfecte però resolutiva, salva el dia per a uns quants ben posicionats davant la pantalla. «A cada text escrit es calla tant com es parla –explica en el moment que recuperem la veu–. L’espai buit entre lletres i paraules s’omple amb silenci». De silencis en sap molt, la Müller, perquè és un component fonamental de tota dictadura, quan l’existència quotidiana es transforma en un carrell de decisions sobre quan-dir-què i com fer-ho sense acabar davant els serveis secrets.

En aquests ambients opressius, l’individu desenvolupa una mirada especial semblant al fet d’escriure, un procés en què allò viscut es reprodueix artificialment. Però clar, amb Müller tot es pot veure des dels dos cantons de la moneda, i tot seguit s’esmena a si mateixa assegurant que l’escriptura, com la vida, també és pura intuició.

El primer llibre de Müller, Niederungen, va ser publicat l’any 1982 en versió censurada. Durant aquella època va haver d’enterrar textos al seu jardí o amagar-los a casa dels seus amics per evitar la Securitate romanesa. «Els llibres provenen d’una resistència o necessitat interior de no deixar-se anar –diu la poeta–. Quan la major part de la vida no encaixa, les paraules cauen soles». Müller diferencia els «escriptors autèntics» dels «poetes d’estat», aquell personal oportunista que només vol fer carrera i acaba donant suport a règims antidemocràtics. Fins i tot arriba a parla de «traïció»: «Tota forma d’art, per força, té punts de partida i circumstàncies diferents. Però en cap cas et pots trair a tu mateix. En el fet d’escriure sempre existeix aquesta por subliminal: què acceptes arriscar en nom de l’escriptura?»

L’any 2009, la Fundació Nobel va reconèixer la trajectòria de «qui, amb la concentració de la poesia i la franquesa de la prosa, descriu el paisatge dels desposseïts». Els llibres de Müller, bona part dels quals han estat editats en català per Bromera, versen sobre les condicions de vida dels ciutadans romanesos durant l’opressió. «En una dictadura hi ha dues llengües, la llengua d’estat i la llengua de país –afirma–. La primera utilitza fórmules predefinides i obliga a la resta a tenir un pensament aliè, els imposa prohibicions. La segona és la llengua dels marges, de la vida quotidiana». Després d’una dictadura hi ha tot un catàleg de paraules contaminades, afirma, i per això la seva voluntat és explicar la vida en els seus propis termes, protegint-se d’un oficialisme lingüístic que «no aporta ni significa res».

Herta Müller acaba de fer 71 anys. És menuda, però la seva presència imposa. Herència germànica, sens dubte. La seva lucidesa carrega de silenci la platea i emmordassa tota una fera indòmita com és el Raval. Part d’aquest respecte prové del fet que la història de la seva vida és la història europea del segle XX, del feixisme a les socialdemocràcies fins a arribar a l’auge dels populismes radicals. «Tots aquests excessos nacionalistes o noves religiositats sorgeixen perquè la gent no sap realment què és la llibertat. La llibertat és un procés de socialització. No sorgeix per si mateixa». Originària de l’Europa de l’Est, sap que les democràcies de la zona encara estan a les beceroles, i que els romanents de les dictadures busquen dinamitar-les des de dintre.

L’extrema dreta és una herència directa dels règims autoritaris formada per oportunistes incapaços de pensar políticament, proclama l’autora. Persones amb un cert «garbuix mental» que tenen por a la llibertat: «De vegades crec que hem oblidat la diferència entre dictadura i democràcia. Ara s’anhela un lideratge fort: als Estats Units se sap que Trump és un destructor i gairebé la meitat de la població el segueix. La gent pensa que és a la resistència si escull l’extrema dreta». Avui, els partits extremistes són normalitzats com una opció política legítima, i molta gent arreu del món no sap què fer amb la llibertat. «La llibertat sempre està en moviment, i els populistes presenten aquesta realitat com un punt feble del sistema que poden explotar. Necessiten aquest pànic artificial, és el seu capital».

Müller també ha tingut paraules pel Museu de l’Exili a Berlín, una vella reivindicació d’una part de la societat civil alemanya de la qual n’ha fet croada personal. Durant el nazisme, milions de persones van ser deportades o van ser forçades a marxar del país. Persones que ja mai van poder tornar: el país va ser derrotat fins a la buidor. «Aquest és un tema que és amb mi tant com l’Holocaust. L’exili significa infelicitat i vides trencades. Al país tenim biblioteques senceres sobre l’exili, però cap museu. Vull que el seu contingut quedi representat. Alemanya s’ho deu a les víctimes, però encara no ha assumit aquesta culpa».

Ara ve en Mouawad. Tots dos s’haurien entés a la perfecció.