Una noia de vint-i-set anys lamenta les decisions de joventut que l’aboquen a la trentena sense haver construït res per ella mateixa ni el seu futur. Mentrestant, la seva família es planteja marxar de casa per motius econòmics quan el lloguer sembla l’única opció per fer diners. Malabars i giragonses per no trobar-te l’ex de festa, grups d’amics que s’emboliquen entre ells i una ciutat on l’obsessió per l’aparença física només és superada per qui són els teus pares. Podria parlar de la nova sèrie de Rachel Sennott, però és l’última novel·la que va escriure Jane Austen. Aquest febrer, el Club Victòria ha celebrat el 250 aniversari de l’autora afegint Persuasió (Viena), amb traducció de Maria Rosich, a la seva col·lecció d’imprescindibles austenians. 

Persuasió es publica l’any 1817, poc temps després de la mort d’Austen. Se la considera una obra de maduresa, força més reflexiva i paisatgística que, per exemple, l’enlluernadora Emma o el clàssic Orgull i Prejudici. L’obra explica la història d’Anne Elliot, una noia que s’aproxima a la trentena havent quedat soltera després que, persuadida per la família, hagués trencat el seu compromís amb Frederick Wentworth, un mariner que no tenia credencials per competir amb el llinatge d’ella. Ara, vuit anys després, degut a les circumstàncies econòmiques dels Elliot, la casa familiar acabarà llogada precisament per la germana del seu antic promès, de manera que es tornaran a trobar inevitablement. 

Potser no és la seva novel·la més icònica, però és de les més interessants, tant a nivell formal com pel que ens diu de l’època i dels sentiments de l’autora, desmentint tots els tòpics sobre aquesta. A Persuasió hi ha penediment però, sobretot, acceptació. Una acceptació que fa encara més evidents les injustícies de l’època sobre les dones, quan ni la posició social pot garantir-los la seguretat si no hi intervé un home. Una crítica que Austen exalta quan, després de tota una carrera novel·lística posant en valor la literatura a través de les seves protagonistes, citant autors, publicacions i personatges admirats, fa que l’Anne, la seva última heroïna, exigeixi en una discussió que no li posin d’exemple llibres de prosa ni poesia, ja que al llarg de la història la ploma només ha estat en mans d’homes. 

Ara, tot i els sentiments implícits en una obra de desamor, la prosa no busca agitar el lector ni crear expectativa sinó, més aviat, explicar una història que demostri que tot serà com ha de ser. O que, si és que no, “it’ll pass”, com diria Fleabag anys després. No, no és una obra romàntica. Tracta d’un amor perdut, motiu central i constant en la peça, però no hi ha pràcticament cap escena de joc, ni flirteig mesurat, ni aquella tensió eduardiana que Netflix es deleix per capitalitzar. En un món encara avui obsessionat amb els començaments, és interessant veure com Austen ficciona un aparent fracàs.

De fet, hi ha una certa passivitat, en el personatge de la protagonista, que el lector podria arribar a considerar que mostra un deix experimental en l’autora. Durant tota la primera meitat de la novel·la els diàlegs passen per sobre de l’Anne. D’ella en sabem només alguns pensaments, les reaccions mudes vers els paràgrafs llarguíssims de les seves germanes o els seus pares, en què Austen retrata amb escarni les superficialitats del moment. La inacció de la protagonista en l’escriptura, que no participa formalment dels diàlegs, que no s’oposa ni professa cap desig al lector, és precisament el que li retreu el Capità Wentworth en la ficció, quan confessa a una altra jove per casar que l’única cosa que odia en una dona és justament la falta d’iniciativa.

A mesura que avancen les pàgines del llibre, però, la protagonista va sent més vocal, començant pel moment en què, després d’un accident, és ella qui indica com procedir. A partir d’aquí veiem com les seves opinions van prenent forma davant del lector, com va canviant el seu comportament i participant en els diàlegs i les discussions dels personatges, culminant, finalment, en un debat sobre la manera d’estimar dels homes i de les dones, que podria ser el colofó de tota una carrera novel·lística de les relacions segons Jane Austen. Qui sap, però, si és una decisió estilística, juganera o inconscient per part de l’autora, però acaba arrossegant el lector pel mateix viatge de creixement que fa la protagonista, donant un poder a la prosa potser més propi de les lectures d’avui en dia.

El tarannà reposat d’aquesta Persuasió va acompanyat d’una edició plena de detalls que són com petits homenatges a una autora que encara avui és tant respectada universalment com estimada pels seus lectors. I és que, fins als últims dies, Austen aconsegueix fer un retrat crític de la seva època posant un mirall a les nostres preocupacions i vicis actuals, dos-cents anys després de la seva mort: les decisions que ens marquen de per vida, l’equilibri entre l’ímpetu i el seny; les vanitats i les influències, ja sigui a Instagram o a Bath (o Bathcelona?), i la dificultat de sobreposar-nos a tot plegat per ser sincers amb nosaltres mateixos i amb aquells a qui estimem. Per sort, aquesta obra de tardor també accentua un dels meus trets preferits de l’autora, i és la tranquil·litat de germana gran que t’explica que tot acabarà sent com ha de ser, avui més necessària que mai.