A la sessió del mes de novembre de Veus Noves, Albert Tugues presentava a la poeta Mònica Pagès, assagista, biògrafa del pintor Modest Cuxart i de la soprano Conxita Badia (de la qual recentment s’ha realitzat un documental sobre la seva figura), i a Irene Pujadas, autora de microrelats i poemes, que actualment està finalitzant els estudis d’Humanitats.

La poesia de Mònica Pagès té un profund contingut líric, a vegades hermètic, però sense deixar de fer referències a la quotidianitat, com en el poema Pa, que pertany a l’obra Les hores lliures, darrer llibre amb el qual treballa l’autora.

També va llegir alguns poemes de la plaquette Flor de paraula (únic quadern de poesia que ha publicat fins ara), poemes d’un gran rigor formal i de meditació sobre el llenguatge poètic, com en aquest breu poema: "La tristesa / és una llavor/ de temps / que s’arrela / en el racó/de les paraules/ i les torna sordes".

Per la seva banda, Irene Pujadas va llegir uns microrelats i uns poemes on hi predomina la ironia i la sàtira literària. Com si el text, a mesura que es redacta, busqués també la seva pròpia sàtira o autodestrucció, “barrejant el discurs literari amb tot de paraules inventades, veus col·loquials i parodies del llenguatge transcendent, com als antipoemes de Nicanor Parra o Joan Brossa”, es va comentar. 

Les dues autores, durant el col·loqui, van esmentar que la lectura a Veus Noves era la primera que feien en públic. També es parlà de la relació entre els gèneres literaris, entre prosa i poesia, com ja ve sent habitual a Veus Noves, i es qüestionava la categoria tradicionalment acceptada d’un gènere (la poesia) sobre l’altre (la prosa), ja que aquests dos gèneres literaris, a la modernitat i sobretot en els escriptors més joves, es mesclen sovint els uns amb els altres, en una “promiscuïtat de gèneres i llenguatges literaris”, es va dir.

El públic va participar força al debat, amb constants referències sobre dadaisme i el surrealisme, els cal·ligrames i la poesia visual, el cinema narratiu de Rossellini enfront el cinema més poètic de Tarkovski, així com el llenguatge cru i poètic de Jean Genet (aquí Tugues citava l’assaig sobre Genet de Jean-Paul Sartre, San Genet, comediante y mártir, on es defineix "el llenguatge poètic de Genet i de la poesia en general com a proper al llenguatge de la bogeria amb les seves metàfores i transformacions de la realitat”). 

Es van citar alguns versos d’Octavio Paz, del poema Las palabras: "Dales la vuelta, / cógelas del rabo(chillen, putas)", diu el poeta sobre les paraules. També es va fer referència a la modernitat d’Oliverio Girondo, Gabriel Ferrater, Jaime Gil de Biedma i Màrius Sampere, entre d'altres poetes citats.

El poeta Osias Stutman, present a l’acte, recordava la força declamatòria dels poetes russos a les lectures públiques, com és el cas de Maiakowski, Esenin, Evtushenko, Brodsky, “els quals no queien en l’habitual cantarella, en las veus mel·líflues de molts rapsodes occidentals”. 

A la pròxima i última sessió de Veus Noves d’aquest any, el 13 de desembre, Guillem Vallejo presentarà els poetes Lisa El Zoughby i Eloy Sánchez Guallart.

SELECCIÓ POÈTICA

Mònica Pagès (Barcelona, 1972).
És periodista (llicenciada en Ciències de la Informació per la Universitat Autònoma de Barcelona) i s’ha especialitzat en temes culturals, especialment en l’àmbit de la música clàssica i de les arts plàstiques, col·laborant en revistes especialitzades com Revista Musical Catalana, Ritmo, Serra d’Or o Bon Art i amb l’emissora Catalunya Música... Ha publicat, entre d'altres, els següents llibres: Conxita Badia. 1897-1997. (Col. Gent Nostra, Barcelona, 2000); la primera biografia sobre el pintor Modest Cuixart, Modest Cuixart, biografia inacabada (Edicions Parsifal, 2003); ha prologat i editat el llibre de Lali Bas Dalí, Els Dalí, uns atramuntants (Editorial Juventud, 2004), i és co-autora de (Des)acords. Música i músiques als Països Catalans (1975-2009) (Argumenta, 2009). També ha traduït al català i al castellà la novel·la de John W. Milton, El rossinyol abatut. La vida apassionada d’Enric Granados (Pagès Editors, 2005, 2008). Ha comissariat les següents exposicions, entre d'altres: “Els Nin, l’arrel de l’art” (Palau Moja de Barcelona, 2008), “Alicia de Larrocha” (Palau de la Música, 2009). I assessora de l’exposició “Contrapunt: Enric Granados-Pau Casals” de la Fundació Pau Casals (Museu Vil·la Casals, 2005, i Museu de la Música de Barcelona, 2008).

Primavera als llavis.
Tens el bes de les flors,
de les fulles que broten
a dins, i posen color
al fons de les ombres.

Unió impossible
de dos cossos 
que s’arrelen al cor
per donar el fruit
més saborós del somriure.

***

Home infinit,
abraça’m,
t’he portat un ram
de roselles
i el sospir del mar.
El teu cos
està fet de vent
i de la pell dels arbres
que fan adéu 
amb les fulles
als núvols i al cel.
No tens el pes de la pols 
en la mirada,
sinó l’horitzó
esbatanat del futur
al palmell de la mà
i els camps dels somnis
plens de llum.

'La mort de la flor'
L’aire escura el blanc
obert com un sospir
i agafat al tall de la vida
que brota des de l’arrel.
Ets una font pels ulls,
la meravella fecunda
que omple de dolçor
un espai ple de somnis.
Ara plegues les ales
que extenies immòbils
per dir-me que la pau
és la flor del pensament.

'Pa'
Farina de paciència
que les mans masseguen
amb els dits humits
d’il·lusió clara.
La sal i el foc esperen.
A l’ànima, un polsim
de llevat ens eleva.
I obrim la boca del forn
amb els ulls plens d’esperança
d’arribar a un futur flonjós
cobert de crosta daurada.
El pa calent pren cos
i després es desfà de bondat
a la punta de la llengua.
Pa d’amor
que reneixes la vida
en la comunió infinita
de la llar.

***

El teu ull descansa
en la claror interior. 
Tens el repòs de la nineta
extès sobre el front.
Les mans absents. 
El cos t’abandona. 
La nit et vol
per sentir-se fosca. 
I jo et somio els llavis 
al refugi de l’amor.

Gran macabre
Una parella
sense pell
fa l'amor
a dins la tomba.

El vi
de la vida
ens lliura
de la mort.

Ballem
a ritme
de bocines
amb cor.

L'amor és ara.

Síncopa
de sentiment,
fuga de passió
sense fi.

***

Em fas de mirall 
de tot allò que estimo. 
En tu, ho retrobo 
i així em permets 
que ho pugui sentir. 

Si no fossis aquest mur
on hi puc veure
totes les ombres
del meu desig,
no tindria cap horitzó
que em meravellés,
ni podria reconèixer
tot allò que busco.

***

L’estiu arriba
amb vol d’ocell
i amb la llangor
dels xipresos.
En la natura,
hi ha la paraula
d’un déu
desconegut
que ens observa.

L’astor planeja
sobre els pàmpols
i el vent s’enduu
el color dels núvols.

Cada moment
és inèdit
i es torna record. 

*** 

Ninetes de plata.
Sou dos miralls
sumergits
l’un en l’altre.
El blau maragda
al fons del cor
i la perla, a l’ànima.

Dos peixos
d’escates d’or
que es miren als ulls
i llisquen endins
pel mar de l’amor
que tot ho omple.

'Picapedrer'
Gramàtica de granit
pel paisatge interior
que només desxifra
la paraula de l’eina. 

A cops de paciència,
repiques el teu nom
a la pell de la pedra.

***

Una font que raja
al pati d'un pensament.
L'aire canta
i escampa la calor
i el silenci de la nit
per l'ull de la lluna.

Trencadís de sorolls
que esquitxen la foscor
de presència humana.

Ara un xerric de porta,
ara un lladruc furtiu,
ara el nen que plora.

Les paraules pesen
i busquen la sortida
cap al món dels somnis,
inútilment.

Tancaré el full en blanc
on he deixat el rastre
del desig insatisfet
fins que arribi el sol
i tot recomenci. 

***

Estic a les mans d'un atzar 
al que haig de sotmetre'm.
Tot intent de sentit
és un esforç inútil.

El diàleg contra la paret
invisible dels pensaments
només em porta
a un camí sense sortida.

Em rendeixo a l'evidència.
Em deixo portar
per aquest corrent
imprevisible de segons
que m'arrosseguen
cap a una finalitat
que és impossible
de comprendre.

I en la felicitat inconscient
potser s'obri una porta
sense desig ni dolor,
sense pèrdua de res,
sense la paraula espera.

Un port de pau
on deixar aquesta barca
de fusta mullada.
I on recolzar els sentits
en un horitzó infinit.

(Del llibre inèdit Les hores lliures)

--------------------------------------------

Irene Pujadas (Sant Just Desvern , 1990).
Estic acabant Humanitats i actualment també estic de becària a la revista Butxaca (http://www.butxaca.com) i la setmana passada em van donar una beca per treballar al Departament d'Humanitats: faré un projecte d'investigació sobre la cruïlla entre assagisme i periodisme a principis del segle XX. Pel que fa a històries literàries, fa uns anys vaig guanyar el premi de contes de la Universitat Pompeu Fabra. A nivell de revistes, fa molt temps vaig publicar alguna cosa a la revista digital "Paper de vidre" i també a la revista universitària "Hac d'Hac". Tinc un blog personal que es diu l'etcètera (puntiprincipi.blogspot.com), i un blog sobre literatura que es diu "Els de dalt". I crec que això és tot.

'Madalena'
L'aprenent d'escriptor, que creu que serà sempre aprenent perquè -i llavors, ai las, infla el pit- perquè l'home és un etern aprenent davant la vida i simple titella del qui sap qui o què -destí, casual, diví- que ens guia; l'aprenent d'escriptor, dic, seu davant l'escriptori de la seva habitació. Entra una llum de cinc de la tarda, horari d'hivern, que tenyeix els objectes -planta interior, flexo, butaca- d'un color entre verdós i taronja, que recorda als matins de post-pluja o a quan es té molta son. És en aquesta mena d'ambient -bugambílies, mandarines, llet calenta- on situariem el protagonista. Davant seu: una madalena. L'aprenent d'escriptor se sent com si estigués apunt de menjar un dels pastissos dos pisos d'aquells de quan es té sis anys -confetti, pinyata, lacasitos- o com un poeta que es mira una musa gestora de vagues inspiracions celestials. És el moment: l'aprenent d'escriptor treu el plàstic de la madalena -molles, carrefour, pinya colada- i en mossega un bocí. Res. El full blanc segueix tant fosforescent com sempre; l'aprenent diria que més i tot. Segon bocí: el noi intenta assaborir al màxim la mossada, tanca els ulls i intenta concentrar-se -platges, coco, infància- però el resultat és d'epic fail. Finalment s'acaba la madalena amb dues mossegades –era petiteta. Arribats a aquest punt, la normalitat és d'una lògica que esclafa. L'aprenent d'escriptor arruga el full en blanc -fluorescències, espais buits, llums de Nadal- i s'asseu a la butaca. No ho sé, es pregunta, serà perquè és de marca blanca?

'Parèntesi'
Ens han dit que després del preàmbul
ve el segon preàmbul, que
després del segon preàmbul
ve el tercer preàmbul, que
després del tercer preàmbul
tal, tal, tal.

Encara a la línia de sortida, -metatarsos
tibats, múscols tensos, genolls a terra-
flairant la suor de l'èpica, el corredor
se'ns clapa. Perfecte.

'Usa la musa'
I com vam xalar, eh. 

Jo era fang i brotxa i trampes i en tu
cortines netes, la cadència, l'absència
aquella de conjuncions, que

és que jo era brutícia, pura orgànica, la pols i
la pitjor cara del porc cofoi que
somriu davant la càmara

i va i tu musa deies
usa'm
i jo t'omplia del millor
del meu cos garrí
golós.

I com vam xalar, eh.

Vas ser el pretext perfecte
per poder fer amics
poetes.

'Castedat'
Només t'ho diré una vegada:
no et creguisel vot de castedat
de les paraules;
els anys els han donat
el do de la simulació
i la geometriaexacta.

Que són muses, mosques
mortes, farses blanques,
porques, puces.
No són verges, les
paraules. No són més que
pures
putes. 

'El mort està gelós del degollat'
Miguel de Cervantes, oblidat i despentinat i alcoholitzat, s'escarxofa redundantment al sofà del seu pis d'Alcalà d'Henares mentre observa una entrevista que fan a don Quijote pel 33. Mentre el ingenioso hidalgo explica detalladament què sentia quan veia gegants on hi havia molins de vent i quina mena de relació tenia en realitat amb Sancho Panza, Miguel de Cervantes es serveix una copeta d'absenta ben verda: a ell se li'n fot tenir un Instituto amb el seu nom, l'únic que vol és una miqueta d'amor, una Dulcinea de pits grossos i generosos que li faci mimos i li digui coses maques i li reconegui les hores passades omplint fulls en blanc, perquè el que és Alonso Quijano no li fa cap mena de cas, el que és Alonso Quijano és un desagraït que es dedica a anar de programa en programa proclamant als quatre vents, als quatre molins, als quatre gegants, les seves virtuts i bogeries i obviant el creador al qui deu la seva fastigosa existència eterna. Però Miguel de Cervantes està sol i ningú li fa cap cas: tant és així que s'escarxofa redundantment al sofà del seu hipotètic pis d'Alcalà de tal i es serveix una copa d'absenta i quan la gent veu pel Google el seu retrat no pensa en la seva enveja ni en què està trist ni en el seu grau d'ebrietat.

'Està tot tan malament'
Està tot malament,
està tot tan malament,
està tot tan i tan malament,
està tot tan espectacularment malament,
tan increïble i enorme i apocalípticament malament,
dius, i t'infles com un globus gordo i aeri
que vaga per terres salvatges, observant
indígenes i prenent notes antropològiques
que publicaras en blogs que
no llegeix, perdó,
ni ta mare.

Però aterres, i deixes el globus al garatge
i ja és tard i vols dormir, i et cabreges
perquè hi ha sopa de galets gourmet
però ningú ha comprat
el cony de formatge.

'“H” d’halicondrines'
Tinc una parenta que cada cop que ha de dictar una paraula fa allò de dir un nom que comença amb la lletra en qüestió, per aclarir el concepte. La gent normal acostuma a dir "A" d'Astúries, "B" de Barcelona, "C" de Cuenca, "D" de Donostia, "E" de "Elche de la Sierra" i tal. Doncs en aquest sentit, he de confessar que la meva parenta té un do. El primer cop que la vaig sentir lletrejar la paraula "otitis" (parlava amb una altra parenta que, tot i interessar-se molt per la seva salut, està sorda com una tàpia) la cosa va anar més o menys així: "O" d'otomicosi, "T" de tafileteria, "I" de ienisseià, "T" de tocacampanes (no li agrada repetir-se), "I" de ipsolateral i "S" de solenodòntids. Òbviament, l'altra parenta va penjar enfadadíssima i no la va trucar en tres mesos. Jo, però, que tinc un ull quasi natural per la genialitat, vaig veure- ho clar: amb una mica de palla, d'aquí en treurem molta pasta. Des de llavors, i després d'haver sentit meravelles com "H" de halicondrines o "K" de kaixkaval pronunciades amb una espontaneïtat inimitable, li he repetit trenta mil cops que podria seure al costat del Jaume Cabré i fer emprenyar al Màrius Serra, però ella només riu i em diu "calla, va". Òbviament ja he fet tots els plans per plagiar-la, fer-me passar per geni del vocabulari català i acabar els meus dies envoltada de felicitats aristocràtiques: ferreros rocher, tobogans a la piscina, truites de patates de quatre pisos, etcètera.

'Nyap'
Després de tantes i tantes capes
la paret mestra ens ha caigut.
Ens hem quedat a soles
jo i la teulada.

'Passar la pilota'
Plou i fa fred. Al món terrenal, moderns paraigües transparents caminen ràpid per arribar però ja cap a les respectives llars. A dalt, aliè a l'alè de la humanitat, Déu diví s'asseu a una butaca de pell, el cul inclinat cap enrere, els genolls flexionats i l'esquena encorbada. Arraulit com una mandonguilla, doncs, Déu diví demana si us plau a l'Esperit Sant que li encengui la llar de foc, procés d'altra banda lent perquè el pobre colom va branqueta per branqueta i té un bec tan petit que fa patir que no haguem d’acabar a urgències. En tot cas, Déu té un dia psicològicament lleig i fa un posat preocupat. Pensa que cada any rep menys flors i més visites d'oportunistes i usurpadors que pretenen vendre-li enciclopèdies, creences alternatives, mamoneos diversos o àlbums d'enganxines. Se sent una mica culpable, però argumenta que "servidor només pot fer-ho tot un cop". Es posa les sabatilles, surt al terrat i mira. Des de baix, uns li diuen vell cabró, altres diuen que no, altres que perquè no i altres dinen o dormen la sèrie de les tres i mitja. De sobte, un miracle: plouen pomes al revés. Nostre Senyor ha entès el missatge. És llavors quan Déu s'agenolla i, en silenci, prega a Déu.

'Phoskitos'
Tant joves que som i ja hem no-fet tantes coses, li diu el Pau al Miquel. Seuen en un parc menjant phoskitos. Els peus no els arriben al terra i els gronxen. El Pau s'imagina que els dotze anys, els vint-i-dos, els trenta-dos, els quaranta-dos i els vuitanta-dos seran encara pitjors. N'agafa consciència: Miquel, tio, a partir d'ara només ens queda la davallada. Per més que ens marquin els centímetres a les portes i acabem fent 1,87, a partir d'ara tot plegat serà un drama de magnituds remarcables. La vida serà un cúmul d'acumulacions èpiques i impossibles d'abarcar, cada segon serà un segon perdut en què hauriem pogut fer coses encara més interessants, les migdiades seran temps daurat tirat a la brossa, passaran els anys i augmentaran les llistes d'experiències-colossals-no-viscudes. El Miquel se'l mira, incrèdul. Li ha sortit el primer gra pre-púber a la punta del nas, i ja se li comença a tornar blanquet i li fa mal i el cabreja. Així que fot un cop de peu a l’aire i se’n va, deixant el phoskitos sol amb el Pau.