La primera sessió de les Jornades Poètiques de l'Associació Col·legial d’Escriptors de Catalunya (ACEC), celebrades ahir dilluns 17 de desembre a l’Aula Josep Maria de Sagarra de l’Ateneu, van posar de manifest el valor i la vigència dels clàssics. Sota l’enunciat de “Poesia en temps de crisi i de guerra”, les Jornades de l’ACEC d’enguany aborden el desarrelament i l’exili com a elements de la creació poètica.

El catedràtic i Premi Nacional de Traducció, Carlos Gacía Gual, va inaugurar les Jornades amb la conferència “La Ilíada, inaugural de la poesia occidental i de la poesia de guerra”. García Gual, una de les autoritats més rellevants dels estudis grecollatins a Espanya, va contraposar la influència –i competència– que han tingut la Ilíada i l’Odissea en la cultura espanyola i occidental i va subratllar la validesa i la vigència de l’obra d’Homer als nostres dies: “Homer va ser l’educador dels grecs i el mestre dels occidentals”.

García Gual va recórrer el camí que han tingut les dues obres homèriques a la cultura castellana des de les primeres traduccions: l’Odissea (el 1580) i la Ilíada (el 1785) i va destacar el fet curiós que hi hagi hagut més edicions de la segona que de la primera, tot i ser més difícil i menys llegida. El catedràtic va qualificar d’injust el cànon occidental de Harold Bloom, en oblidar-se dels grecs i els llatins i començar amb la Divina Comèdia.

En la seva lliçó magistral, atentament seguida per l’auditori, García Gual va ressaltar la precisió literària homèrica: “en el seu món, els troians eren tan dignes com els grecs i els guerrers que anaven a morir tenien noms”. “La mirada es deté en aspectes concrets de la vida”, va afegir.

A la taula rodona posterior, sota el títol de “El desarrelament com a causa poètica”, la catedràtica Rosa Navarro i l’assagista i impulsor de revistes de poesia Alfonso Alegre Heitzmann van traçar –moderats per Matías Néspolo– les dicotomies entre el jo poètic, la pertinença a una terra, l’exili i l’heroïcisme. En la seva exposició, Rosa Navarro va situar el segle XIX i el Romanticisme com la frontera en què l’arrelament pren part en la poesia: “és quan apareixen els grans noms, els cants i els desarrelaments i quan el jo poètic es fon amb el jo real, ja que floreixen la subjectivitat i els sentiments; fins aleshores no hi havia sentiments heroics”. Navarro va recórrer a Ivanhoe com un referent del desarrelament, que tenia marcat en el seu propi escut.

La catedràtica de la UB va subratllar el valor de la poesia popular, “que és tan rica i variada que les dones prenen veu, ja que fins aleshores no en tenien, i obre possibilitats d’expressió diverses”. Navarro va citar Francisco Ayala, Elías Canetti i Tomás Segovia com a referents del desarrelament per les seves trajectòries personals i intel·lectuals.

Per la seva part, Alfonso Alegre Heitzmann va centrar la seva intervenció en l’exili: “el desarrelament com a causa poètica és immensa”. Alegre Heitzmann va ressaltar que “no hem assumit el desarrelament; és com si amb l’exili els nostres poetes no haguessin tornat” i va recórrer a l’antiga Índia, Garcilaso i Holderlin per a estructurar el seu discurs, que va aturar-se en el Romanticisme: “la poesia, a partir d’aleshores, és diferent”. Alfonso Alegre Heitzmann va apuntar que “el desarrelament és inherent a la poesia moderna. 

La jornada va cloure amb una lectura de poemes de Teresa Shaw, Sònia Hernández i Josep Anton Soldevila.

La dicotomia entre els exilis interior i exterior centra la segona sessió de les Jornades Poètiques

La poesia en temps de crisi i guerra, punt de partida de les Jornades Poètiques de l’ACEC