La literatura i els autors. Aquests són els autèntics protagonistes del Saló del Llibre de París, que avui dissabte ha estat invaït pel públic fins al punt de generar situacions de col·lapse en alguns passadissos i estands del recinte firal. La delegació barcelonina s’ha trobat amb l’agradable sorpresa de comprovar com, en aquest saló i en aquest país, la literatura conserva un pes social significatiu i els autors en són els autèntics protagonistes.

Les sessions que ha acollit avui el Café Barcelone –on transcorre l’activitat central dels actes dedicats a la literatura procedent de la ciutat– han estat seguides per nombrós públic, molt del qual s’ha hagut de conformar en seguir els col·loquis dret o assegut a terra. Les cues també s’han repetit en les signatures i dedicatòries de bona part dels autors catalans (la llista dels 25 creadors convidats per l’Institut Ramon Llull i l’organització ha estat elaborada amb criteris de mercat; és a dir, amb escriptors amb novetats recents en el panorama editorial francès).

Els col·loquis d’avui al Café Barcelone en els quals han participat els autors de l’ACEC han girat entorn gèneres que marquen les seves respectives obres literàries. Un dels que ha generat major expectació ha estat “Escriure la Història”, que han protagonitzat Javier Cercas, Jaume Cabré i el francès Laurent Binet (autor de l’exitosa HHhH, premi Goncourt 2010 i que relata l’assassinat del líder nazi Reinhard Heydrich el 1942). Els tres reconeguts autors han abordat la seva condició d’escriptors quan han dut a la ficció novel·lada capítols concrets de la història contemporània. 

En aquest sentit, Javier Cercas, que ha estat convidat a parlar d’Anatomía de un instante, ha subratllat el rol diferent que assumeix l’escriptor quan novel•la un aspecte real de la Història: “l’escriptor pot dir determinades coses que l’historiador, que ha de limitar-se a interpretar la realitat, no pot”. “Quan escric del passat parlo de mi o del meu entorn; en el cas d’Anatomía de un instante ho vaig fer del meu pare; el passat és una nova dimensió del present”, ha afegit Cercas. L’autor gironí ha ressaltat que “en el meu cas, no m’he trobat la història feta, sinó que ha calgut construir-la”. En uns termes similars s’ha expressat Jaume Cabré, que ha estat convidat a parlar de Les veus de Panamo: “em vaig trobar una escola abandonada al Pirineu i a partir d’aquest element és quan vaig poder construir la història”. “La veritat de l’historiador és el rigor, l’exactitud i l’objectivitat, mentre que el novel•lista troba en la història la solució per arribar al personatge”. Laurent Binet, al seu torn, ha exposat que la història “va aparèixer sola: me la vaig trobar i el que calia després és novel·lar-la”.

Els límits del narrador a l’hora d’escriure la història també ha centrat bona part del col·loqui “El bon ús del fantàstic”, en el qual han participat Miquel de Palol, Albert Sánchez Piñol i el francès d’origen andalús Jean-Marie Blas de Roblès gairebé a l’hora de sopar però amb bona presència de públic. Palol –que acaba d’estrenar la versió francesa del prímer llibre d’El jardí dels set sepulcres– ha ressaltat que “el repte de l’escriptor és fer creïble la història que expliques”. “Les històries es falsiquen a mida que passen de veu a veu, sigui per la intenció o per les trampes de la memòria; cada vegada que expliquem o recordem una història la canviem; és un mecanisme propi de la naturalesa humana”. El president de l’ACEC ha explicat que El jardí dels set sepulcres està construït sobre “històries reals aparegudes a la premsa, altres que em va explicar gent que em podia creure i altres totalment inventades”. Abordant el gènere, Palol ha apuntat que “el fantàstic es contraposa al realisme perquè té un punt d’abstracte que el fa més general que el pretés realisme, que és més particular”.

Sánchez Piñol ha arribat a París amb l’edició francesa de Victus a les mans i això ha motivat que bona part de la conversa se centrés en la Barcelona resistent de 1714 i “com aquesta ciutat ha estat sotmesa constament a tantes catàstrofes com la d’ara fa 300 anys”. “Les catàstrofes són recurrents en la història de Barcelona i Catalunya i això ha generat que molts autors de la ciutat i el país tinguin la catàstrofe com a teoria i referent creatiu: és un corrent de pensament”. L’autor de La pell freda ha manifestat que “la millor manera d’explicar una veritat és a través de la ficció. Victus té un clar component de ficció, però tots els fets estan perfectament documentats; una novel·la et permet expressar l’emotivitat, cosa que no pot fer un assaig històric”.

Els gèneres també han centrat el col·loqui en el qual ha participat Berta Marsé, junt amb Jordi Puntí i l’escriptor francès Philippe Ségur: “Del relat a la novel·la”. Tant Berta Marsé com Jordi Puntí han coincidit com van aterrar en la creació literària, gairebé sense plantejar-s’ho, en guanyar un premi. L’autora barcelonina, a proposta del presentador, ha exposat els mecanismes de culminació dels seus relats i ha confessat mostrar-se exigent: “em costa molt quedar-me satisfeta i al final els acabo per cansament o obligació”. Marsé s’ha presentat com una enamorada dels contes: “sempre m’ha agradat que me’ls expliquin i explicar-los, i ara escriure’ls”. “M’interessa la naturalesa humana: els amors i desamors, i això és el que miro d’expressar en els meus relats”, ha afegit. En la mateixa instrospecció creativa, Puntí ha afirmat que “per a mi és fàcil saber com comença i acaba una història; el problema és el que hi ha al mig”.