Ricardo Fernández –poeta i bon coneixedor de l’ús de la paraula i la imatge a Internet i les xarxes socials- i Carme Esteve –fotògrafa, autora de nombrosos reportatges socials i de viatges per llibres i revistes- ens acompanyaràn en aquest nou Encuentro 080, coordinat per Albert Tugues.
Ricardo Fernández va començar la seva intervenció fent una mica d’història de la relació entre literatura i la imatge, amb les seves trobades i desencontres, que es poden apreciar ja en l’època clàssica, com va assenyalar citant la frase de Simònides(V ac): “La pintura és poesia muda i la poesia pintura parlant”, continuant pel ut pictura poesis d’Horaci, així com els dubtes platònics, la mímesis aristotèlica, les posteriors visions a través de l’epigrama, l’ecfràsis i la poesia emblemàtica, també la imitació i la subordinació de la paraula a la imatge durant la Il·lustració, la visió Romàntica, i les diferències de criteri entre formalistes i postmoderns. Fins arribar al present, que ens ha portat a una situació actual de major llibertat i domini tecnològic per l’artista, va assenyalar Ricardo Fernández.
Va explicar aquesta relació en diversos dels seus poemaris. Per exemple, a la trilogia de Los Cuadernos de las islas griegas, on no va incloure imatges, va dir, però si mapes dibuixats per ell mateix, ja que no volia subordinar la paraula a la imatge en un poemari en paper. En canvi, si que utilitza les imatges a les presentacions i recitals poètics i a les entrades del seu bloc poètic La palabra es mágica, donat que el format i el mitjà creu que així ho aconsellen al millor l’atenció i percepció del receptor. Respecte a un altre poemari, De museos por Madrid, si que considera imprescindible la imatge dels quadres que van inspirar els poemes. Per això, al no poder editar-ho en paper amb les reproduccions, per la dificultat d’obtenir els drets i el cost de la impressió, va optar per una edició digital en PDF que permet accedir directament a les obres a través d’enllaços als museus on estan exposades; i a les entrades del bloc ha penjat les reproduccions dels quadres junt amb els poemes. Sobre aquesta qüestió, es va comentar amb el públic, la distinta percepció d’una obra aliena en un llibre(encara que sigui digital), de les imatges en un bloc, etc.
Carme Esteve, per la seva part, va comentar l’exposició que va dedicar a Merçè Rodoreda, titulada Mercè Rodoreda a França. Paisatges d’un exili, 1939-1953, on la imatge i la literatura es complementen. Ens va explicar les connexions entre la vida i obra en l’escriptora catalana mitjançant un recorregut i una investigació sobre els llocs del seu exili a França i les cartes enviades a la seva amiga, l’escriptora Anna Murià. Ens va llegir alguns fragments de les cartes, algunes frases que més tard serien traslladades, quasi literals, als contes de l’autora. Un treball que és “una mirada fotogràfica que vol ensenyar aquells espais de memòria que convoca la persona i l’obra de Mercè Rodoreda”, va indicar Carme Esteve.
A continuació, ens va ensenyar una sèrie fotogràfica i un vídeo, que amb la lectura de les cartes a Anna Murlà, ens va donar fe del viatge i les penuries de l’exili de Mercè Rodoreda. “El 31 de gener de 1939, un grup d’intel·lectuals i escriptors que creuaven la frontera francesa, entre ells: Joan Oliver, Pompeu Fabra, Francesc Trabal, Xavier Benguerel, Anna Murià, Mercè Rodoreda, Armand Obiols, Sebastià Gasch, Antoni Rovira i Virgili. Uns dies abans van fugir de Barcelona, ajudats per la Institució de les Lletres Catalanes. Rodoreda comparteix espais i paisatges amb aquest grup. A finals del 1946 es trasllada a París, on viurà fins l’any 1953. A partir d’aquest moment alterna la seva residència amb Ginebra.
“El meu és necessàriament” finalitzava Carme Esteve, “ un viatge en paral·lel per la història i el present. Un viatge ple d’absència per trobar la presència. Un viatge per conèixer i comprendre, buscant les seves llums i les seves ombres, els seus colors. Són paisatges reals, que em condueixen a un contacte nou i poderós amb l’escriptora Mercè Rodoreda”.
