Presentat per Eladi Creuhet i dins del cicle Els dijous de la cultura de la mort, el dijous 24 d’octubre, a la seu d’Amics de la UNESCO de Barcelona, el poeta barceloní Santiago Montobbio va fer la conferència Sólo la derrota puede llegar a tener forma de plaza, en la qual –a través d’aquells poemes de la seva extensa obra que parlen de la mort i altres temes sobris– va arribar a la consideració de Salvador Espriu –el poeta de la mort– del qual se celebra el centenari.

La presentació de Creuhet va començar referint-se a l’hendecasíl·lab perfecte que és el títol Los soles por las noches esparcidos, fet que dóna idea de l’aptitud que té el poeta per titular els seus llibres. Aquest nou llibre, igual que l’anterior, està publicat a la col·lecció de poesia El Bardo, de l’editorial Los Libros de la Frontera.

Montobbio va començar referint-se a la sentència “Mal escrito. Falta vida” de Jorge Guillén, que en la seva adolescència va impactar-lo perquè sentia que era un vers que tancava una veritat sobre la poesia: aquesta ha de nodrir-se de la vida. Des d’aquesta màxima, Montobbio es va anar apropant al tema de la mort que, en la seva opinió, ha d’alimentar-se de la vida perquè per ell, com per altres poetes, la vida és també el dolor, la pena, les ombres, la nit i el silenci. La soledat de l’home i el seu final, que és la soledat en si mateixa.

La mort està als poemes i a les paraules, raó per la qual podem apropar-nos a la mort des de la poesia, perquè aquella està a la vida, aquella vida que és amor i poesia. Però en ella està sempre present la mort, creixent com un nen, acompanyant-la, batallant amb ella.

Aquesta mort va ser el pont estès per Montobbio fins la consideració d’Espriu, que va formar part de les seves lectures adolescents que el van portar a descobrir la poesia. Ni Espriu ni Guillén estan morts per Santiago, ja que la seva obra roman sense necessitat d’aniversaris; per això tancava la conferència amb el record i l’homenatge a l’autor de Primera història d’Esther, qui afirmava en moltes ocasions que la seva poesia era una meditació obsessiva sobre la mort.

Montobbio va voler destacar la consciència de la llengua –i el sentiment d’ella– que hi ha en la seva tasca i la sustenta: consciència i desig d’escriure en català d’una manera quasi testamentària, convençut que el català desapareixeria i que havia de deixar constància de què era una llengua de cultura i en la qual s’havia produït una literatura d’una altura idèntica a la d’altres llengües romàniques com el castellà, el francès o l’italià. Aquesta premissa li va portar a escriure amb un rigor i pulcritud extrems amb el domini de la llengua catalana.

Junt amb l’aniversari d’Espriu, Montobbio destacava que havia tingut lloc el de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, una mort que va ser el motor del canvi de la narrativa, –El Doctor Rip–, a la poesia en l’obra de l’autor d’El cementiri de Sinera. També va connectar l’obra d’Espriu amb la del conjunt d’autors renovadors de la narrativa europea, entre ells Juan Carlos Onetti d’El pozo. Finalitzava Montobbio amb l’anunci de la publicació en italià d’una antologia de las narracions d’Espriu, amb traducció d’Amaranta Sbardella. La clausura de l’acte va anar a càrrec d’Eladi Creuhet, fent especial menció al concepte de final-mort que havia expressat Montobbio.