Félix Grande, considerat un dels grans poetes en castellà de l'últim mig segle deixa una obra intensa i vigent. La seva poesia beu dels clàssics i juga amb les tendències, potser per això els seus versos bateguen i dialoguen amb els lectors. Dels molts articles publicats arran de la seva mort, un dels que millor ajuda a conèixer la seva poesia  és el publicat per Manuel Rico al diari El País. Del que a continuació reproduïm uns fragments:"La seva obra, que va néixer amb fortes relacions amb la poesia trencada i rebel de César Vallejo en un llibre com Taranto . Homenatge a César Vallejo (escrit a finals dels cinquanta i publicat el 1971), trobaria la serenitat meditativa que arribava d'Antonio Machado en el poemari Les pedres (1964 ). A la dècada dels seixanta, Grande va beure de l'onada d'innovació lingüística i formal que arribava d'Hispanoamèrica (eren els primers senyals del boom), i va traçar un camí extremadament personal que mai abandonaria: combinar la pulsió dels clàssics amb un afany d'experimentació amb les arrels de l'avantguarda. A l'ombra de Vallejo s'afegirien ressons de Huidobro, de Neruda, de Cortázar. En aquest ecosistema literari, amb les finestres obertes a la cultura de la modernitat (tot i la llosa del franquisme), al jazz, al blues, a la poesia i a la narrativa nordamericana, Félix Grande va escriure, en la dècada, llibres imprescindibles: l'esmentat Música amenazada ( 1966 ), el llibre de poemes en prosa Puedo escribir los versos más tristes esta noche (publicat el 1971 ) i, sobretot, Blanco Spirituals ( 1967 ), una radiografia lírica de la realitat política, social i cultural d'aquells anys, abordada amb un llenguatge ambiciós, innovador, cru, gairebé tremendista. A Blanc Spirituals estava l'Espanya de l'emigració interior i l' exili, la música clàssica i el pop i el rock, la denúncia de la guerra del Vietnam i la lluita pels drets civils al món. És un clàssic que avui, a la llum de la realitat que vivim, cobra una inquietant vigència”.