Sàvia, lúcida i compromesa, la discreció formava part de la manera de fer d’Ana María Moix, que després de lluitar tres anys contra el càncer va marxar el passat divendres 28 de febrer als 66 anys.
Nascuda a Barcelona el 1947 va dedicar la seva vida a les paraules, com a periodista, editora, poeta y narradora. Va ser La Nena de la Gauche Divine, bona amiga i confident de la majoria dels seus membres, va ser molt més que la germana de Terenci Moix i sobretot, es va forjar com una escriptora de talent i ofici que sempre es va mantenir en un discret segon terme, malgrat que els seus textos brillen amb la força dels grans narradors.
Un dels darrers llibres que va publicar va ser ‘Manifiesto personal’ publicat per Ediciones B el 2011. Aquest manifest va néixer de la necessitat d’explicar el context polític i social des del punt de vista d’algú que fa vida de barri i analitza el que l’envolta però amb la capacitat crítica d’un pensament ben entrenat. Una de les conclusions d’aquest volum és que vivim pitjor que fa vint anys i no tant sols per l’aspecte econòmic sinó també per la pèrdua d’humanitat. “Oficialment diuen que la crisis va començar el 2008. Però tot això va arrancar als anys vuitanta, quan es van començar a respectar només els diners i es va abandonar la solidaritat, la justícia social i la llibertat… vaja, el que en definitiva són els drets humans”, argumentava Ana María Moix en una conversa poc després de publicar ‘Manifiesto personal’.
L’educació, la formació dels més joves, era un tema que la preocupava, i en aquest sentit va fomentar l’acostament de cultures, per això l’Associació Col·legial d’Escriptors de Catalunya, de la qual n’ha estat una sòcia compromesa, li va concedir el II Premio José Luis Giménez-Frontín, el 2011.
Ana María Moix menyspreava la competitivitat, la individualitat i el narcisisme, i argumentava que la “la classe especuladora és diabòlica i mereix l’infern perquè està enfonsant el país”, i que “els especuladors són com el càncer que es menja tot el que se li posa per davant, com les ànsies d’avarícia d’aquest capitalisme feixisita que vivim”. Feia aquestes afirmacions quan es començava a tractar de la malaltia, va mantenir l’optimisme fins al final, les ganes d’escriure i les llargues converses. Ana María Moix deixa un enorme buit en la vida dels que l’estimaven i la tractaven quotidianament, com Pere Gimferrer o Maruja Torres, entre molts altres.
Ara bé, com ha escrit Maruja Torres al seu bloc, “ploreu si voleu, però sobretot llegiu-la”, i és que els llibres de Ana María Moix són exemples dels llibres que ens fan falta, dels que ens acompanyen i empenyen a tirar endavant.
Articles d'interès:
Ana María Moix (Pensión Ulises)
El País
