Aquest matí, mentre esmorzava, vaig rebre un email: 

Benvolgut Dante: Per dir-te que ahir, 26 de març, la Bea de tots els estius i de tots els hiverns, s'ha anat, tranquil.la i en calma. 

Una abraçada molt forta. Gabo

Sabia que pocs mesos enrere havia despertat sense despertar, no obstant això, encara que les esperances d'una recuperació eren remotes, alguns guardàvem la il.lusió d'un miracle. Ara, el seu fill Gabriel m'anunciava que ja no tornaríem a veure-la mai més. 

Potser per causa d'aquesta idea insuportable, em vaig submergir una mica més en el corrent que m'havia apropat tan mala notícia i vaig buscar la seva cara, esperant trobar-me amb moltes versions d'aquella dona tan afectuosa com intel.ligent, tan càlida en la seva hospitalitat com aguda en les seves observacions; una parenta adoptiva que solia rebre't feliç, acompanyada sempre per les seves empanades i les seves ironies.

Hi havia una sola foto, només una, al costat d'una llista de la seva extensa obra. No vaig arribar a conèixer-la en aquesta, la seva esplèndida, bellíssima joventut.

L'escriptora argentina Beatriz Doumerc va ser un dels regals imprevists del meu exili europeu, quan, ja vídua de l'artista plàstic Ayax "Pacho" Barnes, s'havia convertit en la branca central d'una família tan especial com ella, igualment cosmopolita i variada, a més de nombrosa. 

Per al nostre dolor, es va morir ahir amb 85 anys.

Em diuen que tranquil.la i en pau. 

Encesa, lluitadora, apassionada amant de la vida, espero i desig que hagi estat així.   Adéu, estimada