M'assabento de la sobtada defunció del meu amic Pedro Ugalde i, de sobte, enmig de la sorpresa i el dolor per la seva pèrdua, se'm vénen damunt quantitat de records. Ens vam conèixer en el col.legi i des de llavors sempre ens vam mantenir en contacte. Són incomptables les hores que ens hem passat parlant de cinema i literatura i compartint gustos i lectures. Descansi en pau.
Reprodueixo a continuació l'entrada que li vaig dedicar en aquest blog el 9 de gener de 2009:
No tothom pot presumir de tenir una novel.la i un llibre de poemes amb pròlegs de Juan Marsé i Jaime Gil de Biedma. L'advocat i escriptor Pedro Ugalde (Barcelona, 1946) pot fer-ho, però no ho fa. En Los años contados (2008), el recentment mort José Luis Giménez Frontín es refereix a Ugalde en parlar de la revista Hora de Poesia, de l'inicial comitè de redacció del qual tots dos van formar part, i diu: "... semblava obstinat a mantenir la seva engruixada obra fora de tots els circuits editorials a l'ús". (Per cert que aquest Ugalde del que estic parlant és el mateix que, malament nomenat -J.Luis Ugalde-, apareix com a testimoni involuntari d'una vodevilesca escena descrita per Miguel Dalmau en la biografia Jaime Gil de Biedma).
Certament, Ugalde és un dels escriptors mes "secrets" i de major talent de la seva generació, doncs la majoria de la seva obra en vers i en prosa, ha estat autopublicada en edicions de petit tiratge que solament hem pogut paladejar uns pocs amics seus. El mateix succeeix amb les seves traduccions poètiques (Valéry, Vigny, Shelley, Browning, Pound), a excepció d'Endymion de Keats i el Don Joan de Byron.
En el pròleg a la seva novel.la La segunda vida (1980) Marsé diu que aquesta "inquietant, ombrívola novel.la... és el resultat d'una narració d'alè poètic que ha sabut respectar les ombres i les llums de l'amarga nit original, l'ambigüitat i, sovint, el misteri d'una existència singularment atzarosa i les premonicions d'un cor ferit, tot això, en fi, que permet a la imaginació poètica restablir una lògica més coherent que la de la realitat".
En prosa Ugalde té Un autorretarto (1979), 16 fragmentos (1982) i Obra póstuma (1983). Com a poeta és autor, entre d'altres, de La edad de oro (1976), El libro de Jennifer (1978), Norte magnético (1979, amb pròleg de Jaime Gil de Biedma) i Un Donatello entre fieras (1980). La major part de la seva poesia està reunida en Mikrokosmos (Lentini Editor, 1987).
La edad de oro és, al meu entendre, un dels millors llibres de poemes dels anys setanta del passat segle. Malgrat ser una edició de l'autor, José María Guelbenzu li va dedicar mitja pàgina d'El País (11-06-1978). Eren uns altres temps. En la ressenya Guelbenzu ressalta la coherència dels seus poemes amb el "art poètica" que obre el llibre, i en la qual, entre altres coses, afirma: "Va suposar la fi de la poesia en un confí ideal, en el coneixement pel verb. Més enllà solament hi ha la utopia del silenci, la puresa mateixa. Per la paraula i només en ella sap l'home el món en què està, qui és. L'afany absolut de la poesia és el silenci"
pensionulises.blogspot.com.es/
