Jovial i extremadament cortès, la netedat que malbaratava el seu aspecte, més que fruit de la pretensiosa vanitat d'un dandi, era més aviat l'extensió natural de la seva labor editorial. Així son els seus llibres, polits i atractius. Una veritable festa de la intel·ligència i el bon gust. Concebuts per perdurar en el temps. Per això s'obstinava a cuidar fins al mínim detall, des de la seva estimada tipografia italiana Garamond al paper de ph neutre que exigia, perquè resistissin almenys cinc centúries.
I amb aquesta mateixa elegància –i valentia– es va marxar Jaume Vallcorba de l'escena, com irromp la mort en la tragèdia grega, sempre fora de la representació. Es va acomiadar dels seus col·laboradors més propers i es va deixar anar, sense dilatar l'agonia amb inútils pal·liatius. I així va marxar, retirar-se però no del tot després de 35 anys d'encomiable treball editorial, perquè considerava la jubil·lació un fet impossible. Es jubila qui treballa, no qui juga. I això era, deia Vallcorba, aquest ofici de cavallers al que es dedicava: un joc.
Del que sí es va retirar en 2004 va ser de la docència que compaginaba amb l'edició, va deixar la càtedra de literatura europea a la Universitat Pompeu Fabra, que havia assumit en els anys 90, pot ser que una mica descoratjat amb el lent però irreversible declinar del sistema educatiu que li lliurava alumnes cada vegada pitjor preparats. A la carrera ja no se'n senya grec ni llatí, però es segueix dient filologia, es queixava. Havia començat als 70 amb un lectorat de català i castellà a la Universitat de Bordeus III; però el seu veritable desenvolupament acadèmic vindria després, en el departament de Filologia Romànica amb Martí de Riquer, el seu mestre, a la Universitat de Barcelona.
En realitat Vallcorba anava per a ciències, però seguint a un amor de joventut va començar la flamant carrera de Filologia a l'Autònoma on va acabar doctorant-se. Quan estava a Bordeus l'editor Antoni Bosch ho va anar a buscar perquè dissenyés les cobertes de Quaderns Crema, una de la col·leccions del seu segell que després faria fallida. Llavors Vallcorba es va decidir a continuar en solitari. Va fundar l'editorial homònima en 1979, amb dos primers títols que ja eren una tota declaració d'intencions: les Poesies d'Ausiàs March, a càrrec de Joan Ferraté, i El Preludi, d'Antoni Marí.
No trigarian a arribar els grans noms com la recuperació d'Edgar Allan Poe en traducció de Carles Riba o l'Obra Poètica, de J. V. Foix en 14 volums (a càrrec del Vallcorba acadèmic); al ritme dels primers best seller de la casa, com El romanç de Tristany i Isolda de Joseph Bédier, o els contes d'un jove Quim Monzó Uf, va dir ell –que col·laboraba en la nova editorial– o la Métrica catalana, del mestre Riquer. Però a més dels noms daurats de la literatura catalana, aquella editorial independent aviat es va convertir en una plataforma per als nous autors, com el citat Monzó, que reclamaven el seu espai: Sergi Pàmies, Ferran Torrent, Ramon Solsona, Julià de Jòdar, Mercè Ibarz, Francesc Serés, Gabriel Galmés, Eduard Màrquez i tants altres.
Vint anys després Vallcorba va crear El Acantilado, editorial que en poc temps es va convertir en un segell literari de referència, sobretot en el que fa a l'àmbit centreeuropeu, noms com Attila Bartis, Peter Stam, Ádám Bodor, Alfred Döblin o el Nobel Imre Kertész. La primera edició completa en castellà de les Memorias de ultratumba, de Chateaubriand o la Vida de Samuel Johnson, de James Boswell.
Tot sembla diàfan i senzill en l'univers Vallcorba, fins i tot en el que als seus treballs acadèmics d'un rigor envejable es refereix. Com el seu últim llibre, De la primavera al Paraíso. El amor; de los trobadores a Dante (2013), una esplèndida reivindicació de la poesia trobadoresca i l'anomenat amor cortès en un lloc preeminent dins de la tradició lírica occidental, que es llegeix com una deliciosa i lleugera nouvelle. “És una de les lliçons del meu mestre Martí de Riquer, cal explicar les coses amb la màxima claredat possible”, deia. Per no esmentar altres títols seus avui ja de referència Lectura de la Chanson de Roland (1989) o Noucentrisme, mediterraneisme i classicisme. Apunts per a la història d’una estètica (1994).
Va rebre nombrosos premis: Premio Nacional a la Mejor Labor Editorial (2002), Medalla d’Or al Mèrit Cultural de l'Ajuntament de Barcelona (2004), Gran Orden al Mérito Cultural concedida per la República de Polònia (2005). Reconeixement al Mérito Editorial de la Feria Internacional del Libro de Guadalajara (2010) i el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat de Catalunya (2014).
Si com diu el seu amic Jorge Herralde, la vida i el llegat d'un editor és una novel·la construïda amb els títols encadenats del seu catàleg; llavors la de Jaume Vallcorba és doble, catalana i castellana. Quaderns Crema i Acantilado, dos exemplars i elegants segells independents que ara queden orfes del polit cavaller que els va engendrar. Com a òrfena queda bona part de la cultura en ambdues llengües.
