Mai serem capaços de valorar la rellevància dels diferents àmbits de l'obra d'Ángel Crespo en la literatura del segle XX. El nostre home va ser capaç de conjugar la naturalesa dins el domini de l'avantguarda, subvertir la tradició per després forjar-la com una part indissociable d'ella mateixa. Tot això dins la poesia, que va ser el seu pal de paller. I amb l'ànim del poeta va abordar tota la resta de la seva producció, com a crític d'art i literari, com a traductor i introductor d'algunes de les principals figures des de la dècada de 1960, com a docent –era un mestre de mestres-- i també com a editor i impulsor de grans projectes, on es van gestar col.lectius, sempre en la resistència d'un país refractari i hostil amb la cultura.

Fa gairebé vint anys que l'Àngel ens va deixar a Barcelona –la seva pàtria d'adopció, que crec que no li ha correspost gens-- i aquells dies entre la Clínica Quirón i l'avanç inevitable de la malaltia que el va liquidar, els poemes que escrivia van esdevenir una guia preclara aquella iniciació a l'ombra, que tenia alguna cosa de testament perquè va condensar com un savi zen tots els components de la seva poesia. Crespo es va convertir en una metonimia del bon gust, de l'actitud cívica i de l'estètica per davant d'altres consideracions dins un mon lleig i un país idiota. Des dels primers versos, la publicació de les primeres revistes, la irrupció dins el món postista i la visió de l'exili com a única possibilitat de supervivència, ètica, estètica i personal, l'aventura d'Ángel Crespo no es pot ressumir en quatre línies perquè va ser un home que va obrir el camí, que ens va donar les coordenades per seguir una ruta, que la trobarem en una lectura serena dels seus versos i també en el cànon extraordinari que va ser de la literatura, per sobre de consideracions local i visions esbiaixades.

Des de l'humilitat i el record, hem volgut fer un homenatge al nostre mestre, amb alguns amics i especialistes, que repassaran les seves vessants i ens llegiran una petita antologia d'allò que no es va cansar de donar-nos: “Tal vez un ángel vaya / recogiendo palabras y poniéndolas / entre las hojas de un gran libro, / como si fuesen flores recien cortadas”. No tenim cap dubte de qui ha estat el nostre àngel.