Des del Taller de Músics volem col·laborar amb el conjunt de centres d'educació musical, però per sobre de tot, amb els col·legues de l'ESMUC i del Conservatori del Liceu per fer de Catalunya un pol en la recerca i creació de mètodes pedagògics innovadors i convertir la nostra tasca en un art on la frescura, la espontaneïtat i la il·lusió ens acompanyin en el camí que va de l'aula a l'escenari.

Les escoles d'ensenyaments superiors han d'estar connectades al món laboral i aquest hauria de ser un dels seus objectius principals.
El Taller vol ser una partitura en construcció, inacabada, on la certificació de final d'obra no arribi mai, una idea heretada d'Enrique Morente, un dels genis de la música popular del s. XX i que, a més, ens va connectar amb el XXI.

Morente es va iniciar en el cante escoltant la veu de la seva mare a les festes familiars, voltant amb la canalla pels carrers de l'Albaicín, parant atenció al so del metall de les campanes de les esglésies i practicant en grup com a escolà de la catedral de Granada. Es va instal·lar a Madrid cap a 1960 per perfeccionar el seu aprenentatge professional com a cantaor flamenc al costat de qui va ser el seu mentor, Pepe el de la Matrona. Tertúlies en tavernes, actuacions en tablaos on es podia aprendre cant, dansa i música amb nocturnitat i dissidència.

El 13 de desembre de 2010 va morir Enrique Morente a la Clínica la Luz de Madrid, una llum que ha portat foscor, molta foscor al món de l'art i la cultura. L'empremta del mestre Enrique Morente en la història de la música i la seva pedagogia ha estat vital per entendre com es pot conrear el talent, la intuïció i l'oïda. Sense mètode pedagògic explícit, ens va obrir en canal davant la seva insistència de disposar de mimbres propis, de ser personal
respectant l'experiència dels veterans i d'admirar als qui busquen camins sense trillar. Una vegada has interioritzat els clàssics que van cimentar la tradició, és preferible la deriva del risc que seguir amb la contínua repetició. I és aquí on situava el fet creatiu, un fet que segons ell es produeix des
de la individualitat, però que necessita que els entorns socials estiguin llaurats i regats com Déu mana.

I com Déu mana volia saber música Enrique Morente. Sempre que tenia ocasió m'ho comentava: “Lluís, quiero venirme a Barcelona y estudiar en el Taller pa saber lo que hago, igual que lo sabe tu gente”. 

L'ànima i l'ensenyament de la música han pogut projectar-se fins ara perquè es lliguen a intangibles que no només es poden dibuixar en un pentagrama. L'esdevenir de la música popular és pura contradicció, una barreja de dubtes, preguntes, canvis, evolucions.

Els centres d'ensenyament musical necessiten, per continuar complint la seva funció, no caure en la temptació de convertir-se en cubicles aïllats de la pulsió del carrer, la que se situa, en els marges i en la profunditat del que es nodreix fora dels murs de la institució.

Al planeta hi ha molta música i molts músics que toquen, componen, creen, inventen i viuen sense pentagrama. Existeixen altres formes d'aprendre i per tant neixen obres musicals de gran valor que no responen als cànons establerts i acceptats pels costums de la nostra idiosincràsia.

Si reconeixem que aquests sistemes són també vàlids, estarem en condicions d'establir llaços i col·laborar amb aquestes altres realitats.

Lluís Cabrera
President de la Fundació Taller de Músics