Més que una conferència inaugural, la de Tomás Alcoverro, el degà dels corresponsals estrangers a Orient Mitjà –per jugar amb el títol d'on la recopilació publicada en 2006, El decano. De Beirut a Bagdad: 30 años de crónicas – va ser una classe magistral. El veterà i premiat periodista de La Vanguardia va obrir ahir les XIII Jornades Póeticas de l’ACEC (Associació Col.legial d'Escriptors de Catalunya) a l'Aula Josep M. de Sagarra de l’Ateneu Barcelonès prescindint de la pautada lectura amb una hora llarga d'amena i intensa ponència en la qual va asseure càtedra sobre l'eix temàtic de la trobada, la sempre complexa, si no conflictiva relació entre la poesia i el periodisme.

Davant un públic captiu i en un to despreocupat plagat d'anècdotes i records, Alcoverro va desenvolupar poc a poc la seva llarga trajectòria professional, des dels seus primers passos en el periòdic ABC amb articles literaris sobre Joan Perucho i J. V. Foix fins als seus més de quaranta anys com a “corresponsal atípic” des d'Orient Mitjà per La Vanguardia i la seva estreta relació afectiva amb la seva segona ciutat: Beirut.

I l'advocat de formació que arriba al periodisme “perquè volia escriure” va aconseguir plantejar en aquest recorregut el moll de l'assumpte, el punt de necessària trobada entre la “paraula periodística de batalla, hipotecada per l'actualitat i de cocció ràpida” i “el risc permanent” de la poesia que va definir com “el llenguatge dels déus” o, de la mà d'Antonio Machado, com “la paraula essencial en el temps”.

I aquest punt de trobada és per Alcoverro la crònica, tal com ell la practica: “Un gènere recent en el qual poden habitar aquestes dues dimensions de la paraula”, va apuntar. La crònica que “permet aportar els matisos”, que marca “la diferència amb la informació en la dictadura de la instantaneïtat i el periodisme espectacle” i que, igual que la poesia, s'obstina a “capturar l'efímer” en el temps i “expressar allò que prové de l'emoció”, en aquest cas del cronista que aporta el seu irreemplaçable punt de vista. Un punt de trobada a més entre la paraula hipotecada de la informació i l'essencial de la poesia amb el qual Alcoverro va desplegar una suggeridora tesi amb la qual apuntalar la pervivència del seu necessari ofici en el nou mil.lenni: “Estic convençut que la salvació de la premsa escrita passarà per l'aportació de cultura i per aquest amor a la paraula”, va puntualitzar.

No obstant això el conflicte entre aquestes dues dimensions de la paraula, la poètica i la periodística, romangui latent entre els periodistes que van aspirar a conjugar-la en les seves cròniques com Kapuscinski o ‘’González Ruano que va morir en una enrome insatisfacció, malgrat l'èxit, perquè ell volia ser poeta”. O viceversa, entre els poetes que es van dedicar al periodisme com Salvador Espriu, Josep Carner o J. V. Foix, als quals Alcoverro va reconèixer com els seus mestres. “Una dicotomia que et crema per dins”, va confessar, “potser Foix era l'únic que no va sofrir”. Però tampoc va oblidar el corresponsal als seus companys de trinxera molt més propers com Santiago Nadal, o el recentment desaparegut Joan Barril, a qui li va dedicar especialment la seva conferència.

Si la classe magistral de Alcoverro es va emportar un tancat aplaudiment del públic, un altre tant van aconseguir els tres poetes, Teresa Costa-Gramunt, José Antonio Arcediano i Jordi Nopca, que van protagonitzar la lectura dels seus versos el segon bloc de la trobada. Un públic a més exigent perquè comptava amb la presència de veritables orfebres de la paraula poètica com Jordi Pàmies o Eduard Sanhuja, entre uns altres.

Va obrir foc la dissenyadora d'ex libris i subtil poeta Costa-Gramunt que va ser dosant sàviament la intensitat lírica de les peces escollides de menys a més fins a tancar amb tres poemes del seu últim llibre Blau de nit a Praga (2014), especialment el titulat “És cosa certa” sobre els noms que es va portar l'Holocaust gravats en la sinagoga de la capital txeca.

Va pujar el llistó encara més el presentador de la Revista Parlada i secretari de l'Aula de Poesia de Barcelona José Antonio Arcediano “fent el disbauxat”, segons les seves paraules, amb triats poemes d'àcid i provocador sentit de l'humor Los bosques de Wisconsin i Todos los buitres comieron de mi mano per, una vegada desarmat el públic, assestar-li el  cop del seu contundent “Sub2”, una demolidora peça del seu últim poemari Suburbi 16 amb la qual reconstrueix la figura del seu pare, mort de càncer,  a través d'una fotografia en la qual sosté en braços al poeta quan era bebè.

Així les coordenades, no ho tenia gens fàcil el benjamí de la partida, el periodista de l'Ara Jordi Nopca, recent Premi Documenta pels relats de Puja a casa. No obstant això l'autor de l'elogiada plaquette La ciutat de la justícia va sortir airós recollint la seva quota d'aplaudiments amb mitja dotzena de poemes inèdits amb els quals Nopca va invertir amb mèrit el postulat d'arrencada de Alcoverro per demostrar que la poesia, a més del llenguatge dels déus, també pot ser “el llenguatge de les puces que expressa les brutícies i petites misèries”, va concloure.