La crítica a l’hostilitat als estudis culturals clouen les Jornades sobre l’Excel·lència
Excel·lència literària, a debat5/2/2009
Montserrat Conill, Rafael Argullol, Valentí Gómez Oliver i Lluís M. Todó (Foto:Carme Esteve)
| |
Les Jornades sobre l’Excel·lència literària, organitzades per l’ACEC amb el patrocini de CEDRO entre el 2 i el 4 de febrer, es van tancar amb un brillant col·loqui que va reunir Rafael Argullol i Lluís M. Todó, moderats per Valentí Gómez Oliver, en el qual es va posar de manifest la responsabilitat directa de la universitat espanyola i del conjunt del sistema educatiu en la creació d’una població llicenciada però ignorant, tant des de l’òptica humanista com científica.
Argullol i Todó tenien l’encàrrec d’exposar les seves teories sobre la construcció del cànon literari i els seus raonaments van coincidir en la crítica a la fragmentació de les autoritats educatives –“diversificades en diferents administracions”, segons va apuntar Todó– i en “l’entrada en la universitat de generacions d’estudiants domesticats per cànons sectaris i dogmàtics i de molt baix nivell humanístic i científic”, tal com va subratllar Argullol.
“Durant molts segles, el cànon literari s’ha identificat amb la llista d’obres que es llegien a les institucions d’ensenyament”, va afirmar Todó. “La crisi brutal dels estudis culturals”, va apuntar, “ha afectat de manera greu a la construcció actual del cànon”. L’autor d’El cant dels adéus va posar com a exemple la impossibilitat que els estudiants actuals puguin llegir els clàssics en llatí o en grec, com succeïa quaranta anys enrere.
En aquesta mateixa línia, Rafael Argullol va il·lustrar el preocupant baix nivell dels estudiants universitaris amb exemples alarmants, com la manca de referents de coneixements sobre els Evangelis en estudiants del Renaixement i el Barroc artístic. “Si tinguéssim estudiants pròxims a Cervantes, Shakespeare o Montaigne disposaríem d’una altra base… però avui en dia a les universitats es prioritza el concepte audiovisual i es prefereix parlar de performances o muntatges”, va afegir.
Els dos ponents, tots dos professors universitaris, van discrepar del cànon literari elaborat pel crític nordamericà Harold Bloom (1995), que van definir de “sectari”. Lluís M. Todó va ressaltar que “si aquesta obra de Bloom no hagués tingut aquest èxit, especialment a Espanya, el títol de la sessió d’avui probablement seria un altre”. “Quan es llegeix aquesta obra, fa l’efecte, en contra del que ell denomina, que el resentit és ell”, va afegir. En una exposició coincident, Argullol va matisar que el cànon de Bloom “és d’influència excessivament anglosaxona i situa autors dels quals encara no es pot analitzar la seva obra amb la dimensió que els correspon”.
La restricció del cànon en el temps va permetre a Argullol referir-se a l’establiment de cànons de corpus literaris o estètics actuals: “únicament es pot parlar de cànon a posteriori, em sembla criticable fer-ho a priori”. “És el problema que tenen les militàncies”, va afegir i va exposar com a exemples “el cànon estretíssim que van crear les avantguardes o la restrictiva i sectària tradició estètica barcelonina de les arts visuals, que crea un museu d’art contemporani en el qual només hi pot haver obra contemporània”. Argullol va subratllar que “quan ets viu has de tenir experiències i experimentar: no es pot sacralitzar l’obra d’algú que es viu” i en aquesta línia va criticar “la contaminació ideològica o de territori: el cànon ha de ser universal”.
En el mateix discurs Todó va mostrar la seva perplexitat per relacionar qualitat amb èxit de vendes, des d’una òptica editorial: la industrialització de la cultura que prioritza l’èxit editorial per damunt de la qualitat és un obstacle”. Todó va remarcar que “el cànon ha estat tradicionalment el substitut del gust, de la valoració individual” i va apel·lar al coneixement per a superar aquesta frontera.
Galería
fotogràfica
|
|
|
|
|
