Després d'haver incorporat al seu catàleg la reedició del poemari Sang de violí a la teulada, així com un parell de llibres més, l'editorial Emboscall publica un nou volum de relats d'Albert Tugues, Los cuentos de la casa barroca. Es tracta d'una aproximació bonhomiosa –com sempre ho és aquest autor– però mai càndida al món de la violència quotidiana a través del filtre d'una literatura un xic gòtica, un xic barroca. Ell ho ha volgut definir com a pulp fiction, manllevant el títol de la cèlebre pel·lícula de Quentin Tarantino, però també els relats barats i les historietes, que han entrat en desús sota el domini de la televisió i dels llibres de tapa dura amb pretensió de best sellers. Als que seguim el seu bloc de Pensión Ulises, l'imaginari que presenta Tugues ens resulta familiar.

Pel tipus de personatges que presenta, urbanites desnonats del triomf i ancorats en laberints quotidians, ens sentim a prop dels relats de bogeria quotidiana de Charles Bukowski, sovint amb el sexe com a punt d'unió, però sense entrar en detall, com si les situacions grotesques busquessin el desenllaç en elles mateixes.

L'exercici de Tugues resulta estimulant perquè és ple de bona literatura –hem esmentat Bukowski, però també caldria citar Cortázar, les històries extraordinàries de Poe o una barreja entre els films de Kubrick amb els de Jess Franco–, sense mostrar-se petulant ni ambiciosa, sinó tal qual, tal com raja. Entrem en els intersticis dels moments perduts del dia: l'hora d'esmorzar, personatges devorats pels dubtes, gent que es troba en un bar impersonal, un amant de dones casades avorrides, la visió d'una imatge borrosa a l'aigua de la dutxa, una sessió furtiva de sexe entre uns amants sense devoció...

La presència de la casa barroca inunda alguns dels contes, unifica el volum. Sense arribar, però, a ser una mena de la popular pàgina 13 Rue del Percebe dels tebeos de Bruguera per les diferents localitzacions, des d'un dels pisos als locals de sota i els edificis veïns. M'agrada perquè Tugues els escriu nítids i deliciosament atractius. Són barrocs, però no en la forma; són poètics en el suggeriment, no en l'estructura, i, com en la literatura pulp o en Bukowski, els devores i aniries a comprar-ne més immediatament. Els contes de Tugues serveixen, també, per dur-los a la platja sense tenir la sensació de perdre el temps.