Acaba de ser publicat a l'editorial Proa, a l'Óssa Menor, la col.lecció de luxe de la poesia catalana, el poemari de Miquel de Palol, Dos Cors per una Bèstia, amb el qual a la primavera l'autor va obtenir la Flor Natural dels Jocs Florals de Barcelona. Aquest cronista ja ha tractat i ha elogiat en aquestes mateixes pàgines alguns dels llibres que configuren l'univers de l'escriptor, entre ells el sensacional assaig Meditacions des de Catalunya (L'Arquer, Barcelona, 2011) però la immensitat de la nova aportació fa que calgui tornar a remarcar la importància cabdal de la figura de Palol dins les nostres lletres.
Alguns crítics, com va semblar que insinuava Jaume C. Pons Alorda a la presentació de Dos Cors per una Bèstia esdevinguda a la llibreria Calders el passat mes de novembre, sostenen que els nous versos de Palol representen el millor de tota la seva producció: el millor de la narrativa, el millor de la poesia, el millor de l'assaig, el millor de tot, en definitiva. Jo encara defensaria almenys quatre novel.les que evoquen quatre pilars fonamentals de la prosa del tombant de segle, no sols en català sinó en el conjunt de la tradició europea (El Jardí dels Set Crepuscles [1989], Igur Neblí [1994], El Troiacord [2001] i El Testament d'Alcestis[2009]) abans de col.locar els Dos Cors... al capdamunt. Però és cert que en la darrera aposta la sofisticada elaboració que caracteritza la factura dels treballs de Palol pren en la forma de poema líric un caire d'absoluta naturalitat que era allò que permetia a Kant reconèixer l'aparició del geni. Segons la cèlebre descripció de Kant de l'obra mestra continguda a La Crítica del Judici aquesta es caracteritza per aparentar que forma part de la natura, com si «sempre hagués estat allà» i com si fos un acte més imputable a la divinitat que al gest humà. No sé si Palol compartiria aquesta apreciació sobre els paràmetres per valorar una obra artística per bé que el criteri d'universalitat kantià té una influència fonamental en tota l'estètica romàntica i el nostre autor comparteix plenament l'afinitat d'aquesta escola primordial en el desenvolupament de l'art contemporani. Sí, els versos dels Dos Cors per una Bèstia sembla que en la seva sonoritat i en la seva profunditat «sempre hagin estat allà», al costat nostre com un relleu de l'horitzó o com el reflex d'una estrella llunyana, almenys aquesta és una sensació que corprèn a tots aquells que hagin passat per l'adreçador d'una relació amorosa que els hagi travessat de mig a mig i que troben en els poemes citats l'expressió exacta de les seves emocions que tal vegada ells no han estat capaços de conjurar.
Alguns lectors fidels al poeta parlen de la «sinceritat» que traspua el nou llibre, potser per remarcar la diferència d'altres textos, sobretot dels poètics, en els quals la mediació de l'artefacte, diuen, es fa massa evident. No comparteixo l'observació en relació a alguns poemes anteriors de la vasta obra de Palol (i penso en moments culminants de la lírica catalana contemporània com el poema ''L'eclipsi'' inclòs a ''El sol i la mort o el poema'' Una petita música nocturna que apareix al llibre Nocturns) però en qualsevol cas és cert que en les composicions de Dos Cors per una Bèstia la percepció de l'esquelet del poema (que en allò que té de construcció metòdica també participa d'un cert caràcter lúdic) es troba menys present que mai. Ignoro si a aquesta habilitat en podem anomenar «sinceritat», però sí que la lectura de poemes com ''Rendició'', ''Setembre Anticipat'' o ''Domini de Coses mig Fàcils'' llinda amb allò més proper del que podríem anomenar «veritat» si és que, amb permís de Plató, hi pot haver alguna mena de «veritat» en la poesia o en l'amor, no l'amor que porta a la idea, sinó l'amor que porta a la carn, a la seva fugacitat i potser per això també, a la seva eternitat.