....''Des de la mateixa nota introductòria, sabem que Anna Rossell inicia la seva aproximació literària i poètica al món de l’Holocaust des de la plena consciència d’aquesta tensió entre el silenci i la paraula. La tensió entre l’afirmació d’Adorno que no hi ha poesia possible després de l’Holocaust –que inclou, implícitament, l’afirmació que no hi ha poesia possible sobre l’Holocaust- i la necessitat vital de cridar la paraula poètica a la que ens empeny el dolor i la compassió. I com passa sempre, la sortida d’aquesta tensió és estrictament individual, cadascú troba el lloc per a la seva pròpia veu. És possible el silenci. Res a dir. Però també és possible la paraula. El que no és possible és qualsevol paraula. Qui decideix, amb tot el dret, parlar de l’Holocaust ha decidit òbviament que se’n pot parlar, però normalment ha decidit també que no se’n pot parlar de qualsevol manera. Que hi ha maneres possibles i impossibles. Cadascú fixa les seves. Però tothom és conscient que les ha de fixar. Que hi ha de pensar. I que aquesta no és una elecció només literària, és una elecció moral. És el cas d’Anna Rossell, diria, que s’hi enfronta amb un grau particularment alt de consciència i de sensibilitat. Parlar de l’Holocaust no dicta només un tema. Dicta també una forma.''...