Anne-Hélène Suárez: “La feina del traductor pateix de la inconsciència total que tenen d’ella els lectors”
12/3/2009
Anne-Hélène Suárez és vocal de la Junta Directiva de l'ACEC (Foto:Carme Esteve)
| |
Anne-Hélène Suárez (Barcelona, 1960) és professora de xinès a la Facultat de Traducció de la Universitat Autònoma de Barcelona i una traductora literària amb una dilatada carrera. Autora de nombroses traduccions, sobretot del xinès clàssic, però també del francès, del rus i de l’anglès, Suárez va guanyar el prestigiós Premi de Traducció Ángel Crespo l’any 2003 per la traducció de l’obra Historia del pensamiento, d’Anne Cheng. L’autora, vocal de la Junta Directiva de l’ACEC, sempre ha defensat des de l’Associació els drets dels traductors, professió que considera “fonamental per a la cultura”, però “inexistent per al lector”.
Entre les seves traduccions cal destacar Lunyu. Reflexiones y enseñanzas, de Confuci –de la qual treballa ara en una revisió i ampliació–; Cincuenta poemas de Li Bo; Recordando el pasado en el Acantilado rojo y otros poemas, de Su Dongpo (en col·laboració amb Ramon Dachs); 99 cuartetos de Wang Wei y su círculo; 11 Cuartetos de Bai Juyi, y Cuatro lecciones sobre Zhuangzi, de Jean Fraçois Billeter. A banda, també ha traduït una gran quantitat de pel·lícules xineses.
–Creu que el treball del traductor literari està poc valorat?
–La traducció és un element fonamental en la història de les civilitzacions sense la qual les cultures no haurien tingut el desenvolupament que coneixem, com tampoc l’hauria tingut la literatura. Tot i així, la tasca del traductor literari i la seva pròpia figura acostumen a passar inadvertides a la majoria de lectors, inclosos els crítics literaris i els teòrics de la literatura, que accedeixen a obres escrites en altres llengües i èpoques com si fos el més natural. Una traducció excel·lent semblarà tan normal com una mediocre, i només criden de vegades l’atenció les traduccions més destraleres o els errors ocasionals; succeeix fins i tot que les febleses d’un llibre s’atribueixen al traductor. En definitiva, per a molts lectors, el traductor no existeix o, d’existir, és un personatge trist que, en l’afany de traduir a preu fet per a guanyar-se la vida, tracta els textos amb una falta total de professionalitat i d’amor per la literatura.
–Quines conseqüències té per al traductor aquesta situació?
–Aquesta visió negativa del traductor, combinada amb la seva invisibilitat, contribueix en gran mesura a que el traductor sigui considerant despectivament pels editors susceptibles de requerir els seus serveis, i això es reflecteix tant en les tarifes que acostumen a aplicar-se a la traducció com en la resta de condicions contractuals. El resultat és un cercle viciós que exerceix alhora una força centrífuga –dificultant cada vegada més el treball dels traductors més ben formats en llengua i literatura i amb una disposició inicial millor per a dur a terme la seva feina amb la dedicació necessària en unes condicions dignes– i una força centrípeta –facilitant l’accés a la professió a persones menys formades en llengua i literatura, més deleroses en la recerca d’encàrrecs, menys escrupoloses en la seva execució, més susceptibles d’acceptar les pitjors condicions i, en conseqüència, d’atraure editors que no volen o creuen que no poden dedicar els recursos necessaris a la traducció, ja que aquesta no és més que un aspecte com qualsevol altre en el procés de producció d’un llibre–. En definitiva, la situació en conjunt fa que resulti pràcticament impossible viure d’una activitat tan necessària per a la societat i fonamental per a la cultura com és la traducció.
–Què opina de les activitats que des de les associacions d’escriptors es duen a terme per a ressaltar aquesta professió?
–Les iniciatives com la que ha tingut l’ACEC i l’AELC per crear la idea de “Barcelona, ciutat de la traducció”, com a marc per a dur a terme activitats protagonitzades pels traductors i les seves obres, o en què traductors i autors dialoguen amb lectors i editors, poden contribuir a que el públic prengui consciència de la importància del traductor i de la seva obra, tant per a la qualitat del llibre i la seva recepció al nostre país, com per a la percepció que tingui el lector de les altres llengües i literatures, és a dir, de les altres cultures. Per altra banda, el traductor ha estat sempre exclòs de la major part de les activitats culturals, de manera que aquesta iniciativa compensarà en certa mesura el traductor d’aquest estat d’insignificança que pateix. Barcelona és una ciutat on encara ara es concentra el major número d’editorials i, per tant, el major número de professionals relacionats amb aquest àmbit. És just, doncs, que es proclami “ciutat de la traducció”. Ara bé, és d’esperar que aquesta iniciativa en propiciï d’altres que afavoreixin la visibilitat i el prestigi dels traductors a nivell nacional.
–Quin paper considera que juguen aquestes associacions en la defensa dels drets d’autor?
–Importantíssim. No tots els autors són cèlebres, no tots tenen un agent per a defensar els seus interessos, o la feina d’aquests agents no és sempre suficient, i la majoria es troben en una situació d’indefensió que es pot veure agreujada per l’aïllament que acostuma a caracteritzar el seu treball, per la falta d’informació sobre molts aspectes laborals, legals, fiscals, o simplement de la situació dels altres, dels seus recursos. Les associacions ajuden a tenir consciència d’aquestes mancances i, per tant, a lluitar contra aquesta invisibilitat que és la causa de gran part dels mals.
–Per què els traductors literaris no tenen el prestigi de l’autor, tot i que la Llei de Propietat Intel·lectual els reconeix com a creadors?
–Les raons són múltiples i antigues. Una d’elles és possiblement el fet que la traducció ha estat considerada sospitosa d’infidelitat o d’incapacitat per a traslladar totalment un text, particularment si és literari, filosòfic o religiós. Una altra podria ser la inflació editorial i la necessitat voraç de les editorials, sobretot les que pertanyen a grans grups, de mantenir un ritme de publicacions que lubriqui la seva maquinària empresarial; aquest ritme i aquest afany de rendibilitat immediata fa que, freqüentment, les condicions en què treballa el traductor facin molt difícil que realitzi una feina excel·lent; també fa que moltes editorials busquin traductors poc o gens professionals a qui poder imposar fàcilment aquestes condicions desfavorables.
Tot plegat contribueix a que l’activitat traductora no gaudeixi de prestigi. Però, a banda d’aquesta falta de prestigi, la feina del traductor pateix de la inconsciència total que d’ella tenen els lectors, i això des de la infantesa: a les escoles i els instituts es llegeixen o se citen obres literàries, filosòfiques o religioses, per exemple, sense que als professors se’ls passi pel cap mencionar el traductor, de manera que creixem amb la sensació que coneixem Shakespeare, Balzac o Kant com si tots ells s’haguessin expressat en la nostra llengua i en la nostra època. Hi ha una tasca considerable per fer de sensibilització, i fins i tot d’educació, perquè la figura del traductor ocupi el lloc que mereix.
–Les millores laborals d’aquest col·lectiu, doncs, passen primer per un reconeixement social?
–Si els lectors, començant pels crítics, reconeguessin la feina d’un traductor en particular en un llibre determinat i això influís en les vendes, aquest traductor estaria en situació de negociar millors condicions. Si la qualitat de la traducció fos un aspecte obertament valorat en l’apreciació dels llibres, les editorials tindrien més cura d’ella i, en conseqüència, tindrien més cura dels seus traductors, com succeeix –guardant les distàncies– amb els autors que els importen.
–Com aconseguir que deixin de ser invisibles?
–La iniciativa de l’ACEC i l’AELC és una bona mesura. N’hi ha d’altres possible, és clar, començant per una tasca d’educació: en les assignatures de llengua i literatura, per exemple, s’hauria de sensibilitzar els alumnes sobre la importància fonamental de la traducció, sense la qual, per cert, gran part dels ensenyaments que reben no serien ni tan sols accessibles.
–El Consell Europeu d’Associacions de Traductors denuncia que el traductor literari no pot subsistir amb les condicions que imposa el mercat. Aquesta situació es dóna a tots els països europeus de la mateixa manera o a Espanya el problema està més accentuant?
–Sens dubte. A França, per exemple, les tarifes acostumen a ser de més del doble del que es paga aquí. Viure exclusivament de la traducció literària a la majoria de traductors els resulta impossible. Per altra banda, les tarifes que solen practicar-se obliguen molts traductors a treballar a preu fet, a no detenir-se ni dedicar el temps necessari per a resoldre dificultats o corregir, i aquestes presses es reflecteixen en la qualitat de la traducció.
–Què és el que més l’apassiona d’aquest treball?
–El que el fa apassionant és la literatura, el maneig de la llengua, els seus jocs, els seus desafiaments, l’accés que proporciona a altres cultures, a una altra ment –la de l’autor–, la creativitat que implica. Per descomptat, això després depèn del llibre i del tracte que rebis pel teu treball.
–Traduir és crear?
–Sens dubte. Una de les causes de la invisibilitat del traductor és la idea estesa que traduir equival a saber idiomes, a parlar-los amb fluïdesa. Està clar que s’ha de conèixer molt bé la llengua que es tradueix, però és fonamental dominar els recursos de la llengua d’arribada, que acostuma a ser la pròpia. És fonamental saber escriure, ser un literat i, alhora, receptiu i permeable per a adoptar el text d’un altre, per a fer-lo teu, desmuntar-lo per a tornar a muntar amb altres peces però amb la mateixa forma i el mateix esperit, si més no en la mesura que sigui possible, de vegades fins i tot millor.
–Quina és l’última obra que ha traduït i en quina està treballant actualment?
–L’última traducció publicada és La tercera virgen, de l’autora francesa Fred Vargas. En tinc una altra per publicar: Vivir, de l’escriptor xinès Yu Hua –és el llibre en què es va basar la pel·lícula de Zhang Yimou–. Estic treballant en la traducció de poemes de Du Fu, el clàssic xinès del segle VIII. I tinc diferents traduccions pendents: la següent novel·la de Fred Vargas, Un lieu incertain; una novel·la gràfica d’Edmond Baudoin, L’Arleri, a més de la reedició revisada i ampliada de les anacletes –Lunyu– de Confuci.
Llegir la notícia "Barcelona, ciutat de la traducció".
|
|
|
|
|
