L’idiota de la família literària?
18/3/2009
Françoise Wuilmart
Directora del Centre Europeu de traducció literària
i de la Casa del Traductor Literari de Seneffe
En el continent de la literatura, existeix una terra fèrtil i productiva que, si no anem amb compte, corre el perill de convertir-se en la terra de ningú de la literatura mundial: la traducció literària.
Aquesta història té el seu origen en una ombrívola farsa en la qual jo “he pagat els plats trencats”. Dissabte 21 de febrer, migdia, agafo pels pèls una emissió de France Culture amb un títol que ho té tot per a agradar-me: “Questions d’éthique”, programa dirigit per Monique Canto-Sperber, directora de l’École Normale Supérieure. L’obra de la qual parlaran, Une Femme à Berlin, és el diari íntim d’una jove berlinesa (anònima), d’abril a juny de 1945, època en què els russos desembarquen a Berlín i s’apoderen de tot, incloses les dones. L’emissió comença amb una llarga cita del diari. Primera emoció: aquesta cita me la conec de memòria, són les meves paraules les que surten per antena o, més ben dit, les paraules de l’alemanya anònima traslladades al francès gràci-es als meus esforços.
Quan es tradueix un text d’aquesta envergadura no sempre es poden guardar les dist-àncies. De la mateixa manera que qualsevol altre creador, el traductor literari no utilitza només el seu cervell, també ha de recórrer als seus cinc sentits i a les seves vivències afectives. Si vol retornar la veu estrangera amb tota la seva autenticitat, si vol emocio-nar o provocar la reflexió de la mateixa manera que l’autor, ha de convertir-se en actor, en el sentit en què ho entenia Stanislavski: treure del fons d’un mateix tots els recursos personals per a trobar millor la paraula, el ritme, el to just.
El programa em reserva altres sorpreses. L’interlocutor convidat, professor de l’École Normale Supérieure, és Jean-Pierre Lefebvre, germanista i traductor famós. Se m’encongeix el cor: per què no m’han demanat a mi també que assisteixi al programa? Conec les entranyes de l’obra, conec els seus límits, la gènesi, l’impacte històricoideològic, i no ignoro res de l’experiència que ha demostrat l’autenticitat del manuscrit confiat a Kurt Marek (anagrama de Ceram).
La persona anònima havia reviscut en mi mentre la traduïa, m’hauria agradat parlar per ella. Ara bé, l’home que parla allà de la sorprenent vivència d’una dona l’eludeix en benefici d’una anàlisi històricoideològica, erudit sens dubte, però poc atent a la densitat física del text i a la qualitat de l’escriptura. Ni una paraula sobre les condicions reals en què es va escriure el diari, sobre l’humor negre com a taula de salvació de la dignitat en l’atrocitat, de la noble imparcialitat en l’adversitat, o dels avatars del manuscrit que més tard va caure en mans del moviment feminista. I va passar de tot això.
El programa arriba al final i se’m cau l’ànima als peus: ni a l’entrevistadora, una dona de lletres, ni a l’entrevistat, un traductor a qui hauria cregut solidari, se’ls acut per un sol instant citar el nom de la traductora. I els agraïments finals només seran per als memb-res de l’equip tècnic.
La majoria dels meus col·legues assabentats del cas van aplaudir l’aire fresc que significava la meva còlera, ja que un bon nombre d’ells feia temps que s’havien resignat. I així és, el meu cas no era més que un entre centenars. Per a convèncer-se d’això n’hi ha prou en consultar una pàgina web que acaba de plantejar la qüestió: http://zozodalmas.blog.lemonde.fr.
“Questions d’éthique”… Malgrat això, el títol era un bon auguri. No era el lloc privilegiat de l’honestedat intel·lectual i, per tant, del respecte als drets morals de la paternitat d’un text? Quin és el quid de la qüestió? Egocentrisme parisenc, elitisme de casta, pedanteria universitària? Es conviden entre ells, brillants posseïdors del saber i de la competència, i donen l’esquena per sistema a l’element essencial, a qui a priori jutgen incapaç d’elaborar una reflexió sobre el treball, obliden per sistema l’existència de les mans que amb talent i passió, i a costa d’alguns esforços, han reconstruït el mosaic complert d’una gran obra…Per què el treball minuciós del traductor literari, coautor de les seves obres, escriptor de cap a peus, veritable ambaixador cultural, queda oblidat, ignorat, burlat? No és més que l’idiota de torn, castigat amb l’anonimat perquè seria incapaç de tenir un estil propi o idees pròpies i es veu reduït a imitar els “veritables” escriptors? No té per tant, al cap i a la fi, el que es mereix? Quan un Michael Pollack lloa l’estil de la Femme à Berlin, ¿per què no se li passa pel cap que aquest estil és a la força el resultat d’un joc a quatre mans? En d’altres terrenys, les ovacions dels espectadors de Hamlet no van destinades només a Shakespeare, i ¿qui gosaria concebre un cartell de teatre sense el nom dels actors?
Tanmateix, hi ha una paraula que dóna esperances: l’ATLF –Associació de Traductors Literaris de França–, presidida per Olivier Mannoni, prepara un sistema de reacció col·lectiva i sistemàtica davant els oblits del nom del traductor en els mitjans de comu-nicació audiovisuals o escrits, així com en els punts de venda de llibres, que amb massa freqüència ens obliden. Per cert: es poden imaginar l’espectacle que oferirien les Fires del Llibre si es retiressin de les prestatgeries totes les obres traduïdes? És d’esperar que la nostra revenja, prudent o sense cap ni peus, no trobi només molins de vents i acabi per vèncer el Maligne.
Traducció d’Hydra Media
|
|
|
|
|
