Santiago Montobbio (Barcelona, 1966) és llicenciat en Dret i en Filologia Hispànica per la Universitat de Barcelona i professor de la UNED. Va publicar per primera vegada com a poeta en la Revista de Occidente en 1988, i el seu primer llibre, Hospital de inocentes (1989), va merèixer el reconeixement espontani d'il·lustres autors (Onetti, Vilariño, Sabato, Delibes, Cela, Martín Gaite, Valente, entre uns altres), els qui van destacar la bellesa, la força i la fondària d'aquesta poesia. Ha publicat altres llibres de poemes a Espanya, França i Mèxic, i ha col·laborat en les primeres revistes d'Espanya, Europa i Amèrica. La seva poesia s'ha traduït a un bon nombre d'idiomes (anglès, francès, alemany, italià, danès, portuguès, romanès, albanès i holandès) i s'han publicat llibres amb una selecció de la seva obra poètica a França -Li théologien dissident (2008) i La poésie est un fond d'eau marine (2011)- i a Brasil -Onde treme o nome/On tireta el nom (2010)-. En 2009, després de vint anys de silenci, va tornar a escriure poesia amb gran intensitat. Exactament el poeta va escriure 942 poemes en dos moments -438 poemes en tres setmanes de març i uns dies d'abril, i altres 504 a l'estiu i tardor-, que s'han donat a conèixer en El Bardo en una tetralogía. Així, els 438 poemes escrits al març i abril es van publicar en dos llibres que s'entrecreuen i complementen, La poesía es un fondo de agua marina i Los soles por las noches esparcidos, i en un tercer volum, Hasta el final camina el canto, es troben els poemes 439-696. Amb aquest quart llibre, Sobre el cielo imposible, que reuneix els poemes 697-942, es tanca aquesta tetralogía i acaba de donar-se a conèixer una obra que constitueix una aportació fonamental a la poesia.