El seu nom sonava com el de Haruki Murakami o el de Paul Auster: concessions massa populistes pel que sol acostumar l'Acadèmia Sueca. Però, de tant repetir-se i aparèixer en les travesses, la qual cosa semblava poc probable és ja una realitat. Robert Allen Zimmerman ha aconseguit el Premi Nobel de Literatura i ho rebrà amb el nom que va prendre d'un altre gran poeta, Dylan Thomas, arran d'ell es va convertir en Bob Dylan.
"Per haver creat noves formes d'expressió poètica dins de la gran tradició de la cançó nord-americana". Amb aquest concís comunicat ha justificat l'Acadèmia sueca el seu dictamen. La secretària de l'acadèmia, Sara Danius, ha estat l'encarregada de llegir el nom de Dylan. Després de l'anunci, ha declarat: "Bob Dylan és un gran poeta. Tan simple com això. És un gran poeta en la gran tradició de la llengua anglesa, que va de Milton i William Blake d'ara endavant. Al mateix temps, és un autor que abraça la tradició, i no estic parlant només de l'alta tradició, sinó de la més popular. Així, el seu repertori inclou cançons folk dels Apalatxes, blues meridional del Delta del Mississipí, fins a arribar a Rimbaud i al modernisme francès. I maneja aquesta herència d'aquesta forma absolutament original. Ningú ha fet el que ell ha fet".
Com interpretar una fallada tan atípica? Dylan ha estat un poeta nou, un escriptor de versos que cauen en torrents, capaços de descriure un món que, al seu moment, ningú havia definit. A més de prendre el seu nom artístic del seu col·lega gal·lés, va rescatar el llegat de la literatura i la manera de vida beatnik i el vell cançoner popular americà, a més de l'esperpent loquaç de Joyce i el tarannà evocador de Walt Whitman...
Això, i el rock, clar. Si el rock ha estat la gran revolució cultural des de mitjans del segle XX, Bob Dylan va ser l'encarregat de donar-li substància poètica a l'assumpte. Fins que ell va arribar, les cançons que sonaven en la ràdio, amb les quals la gent ballava o feia l'amor, estaven encara impregnades d'aromes adolescents, de "el vull, ho vull, nena, dóna-m'ho ja". Però Dylan, amb els seus llargs recitats, les seves imatges surrealistes, les seves metàfores i els seus jocs amb la veu del narrador, va aconseguir que aquest art adolescent es convertís en adult. I, en fer-ho, va arrossegar a molts altres darrere. De fet, es pot comprovar el punt d'inflexió que va suposar en la carrera dels Beatles topar-se amb ell. Per no parlar de tota aquesta generació de cantautors folk, dels quals va ser el seu apòstol en un primer moment i als quals va trair (fins i tot amb crits de "Judes!") quan va electrificar el seu repertori en el festival de Newport. Dylan té el premi Nobel i sonaran cançons com Blowin' in the wind, aquest rest de preguntes sobre els problemes del món la resposta del qual està surant en el vent. O Rainy Day Women 12 & 35' amb la seva invitació al fet que "tothom hauria d'enxampar-se una fumada". O Stuck inside of mobile with the Memphis Blues again, que va obrir camins per a tants músics, de Kiko Veneno a Grateful Dead i Cat Power.
L'Acadèmia Sueca premia també, potser massa tard, la manifestació literària més important i popular: les lletres de cançons. Una forma d'escriure condicionada al seu acompanyament musical, però que, amb el transcurs del temps, ha transcendit els límits de la música per influir a la resta de la literatura.
Publicat al diari El Mundo
13-10-16
