L'humor i la bonhomia uneixen l'obra amb la personalitat de l'escriptor.
Alguns estudiants dels anys setanta havíem quedat literalment bocabadats davant dels coneixements que Eduardo Cervantes tenia de la literatura picaresca, i també del Segle d'Or. És un aspecte desconegut, o eclipsat, d'un novel·lista punyent, i alhora escèptic amb el gènere, capaç d'entendre Tolstoi millor que cap filòleg.

Després d'una temporada existencialment complicada, Mendoza toca el cim de les lletres castellanes amb un Cervantes que, segons el premiat del 2008 Joan Marsé, “s'ho mereixia des de fa temps”. En declaracions a l'Agencia Efe, Marsé ha asseverat que s'alegra “moltíssim, però moltíssim” que hagi estat Mendoza el reconegut amb el guardó més important de les lletres hispanes. Segons el seu parer, l'autor de La verdad sobre el caso Savolta és l'artífex d'“una obra molt seriosa” al llarg de tota la seva trajectòria. Capaç d'introduir-nos en una complexa trama dels anys del pistolerisme, per exemple, o situar en clau picaresca als antiherois dels primers temps de la seva obra, Mendoza va connectar amb un públic ampli, que vam devorar les novel·les del primer cicle, iniciat el 1975 amb La verdad sobre el caso Savolta i que va continuar amb El misterio de la cripta embrujada (1979),  La ciudad de los prodigios,  el 1986.

Només amb aquesta tetralogia ja hauria passat a la història de la novel·la de la segona meitat del segle XX, però després de parlar de diferents crisis creatives, el narrador va buscar altres estímuls, com per exemple els de l'espaterrant Sin noticias de Gurb, del 1990, més o menys pels mateixos mesos en què va fer la seva incursió al teatre en català amb Restauració.

Nascut a Barcelona el 1943, Eduardo Mendoza Garriga ha estat premiat, segons declaracions dels portaveus del premi, “per haver inaugurat el 1975 una nova etapa en la narrativa espanyola, tornant al lector el gaudi pel relat, amb una llengua literària plena de subtileses i ironia”. La ironia és un dels trets distintius de la seva personalitat. Amb un somriure permanent, fins i tot en les circumstàncies més adverses, Mendoza és un senyor de Barcelona, que segurament s'hauria convertit en un homenot de Josep Pla. Combina com El laberinto de las aceitunas (1982) i es va tancar amb La ciudad deingú l'humor i la bonhomia.

El nom del guardonat ha estat anunciat pel ministre d'Educació, Cultura i Esport, Íñigo Méndez de Vigo, a la seu de la secretaria d'estat de Cultura després de la reunió del jurat, que ha necessitat quatre votacions per elegir el nou premi Cervantes. Segons el jurat, Mendoza va obrir una nova etapa narrativa amb la publicació, el 1975, de La verdad sobre el caso Savolta, una novel·la amb la qual va tornar també als lectors “l'interès per la història que s'explica”, i que ha mantingut al llarg de la seva carrera: “En l'estela de la millor tradició cervantina, posseeix una llengua literària plena de subtileses i ironia, cosa que el gran públic i la crítica sempre van saber reconèixer, a més de la seva extraordinària projecció internacional.”

El Cervantes s'uneix a un llarg currículum de guardons, entre els que destaquen el Premi al Millor Llibre Estranger de França, el Ciutat de Barcelona, el Planeta i el de la Generalitat de Catalunya, entre molts altres.