En un missatge als seus afins, el seu fill, Agustí Pániker, ha comunicat la mort del seu pare que, segons ha dit: "Va morir tranquil, a la seva casa i sense sofriment", i ha convocat una cerimònia de comiat dilluns, dia 3 d'abril, a les 20 hores en el monestir de Pedralbes de Barcelona.
Salvador Pániker va pertànyer a aquesta generació de savis que va reivindicar el paper de la filosofia entre una generació preocupada per la immediatesa i el superflu, tot això mentre aixecava ponts entre Orient i Occident. L'editorial Kairós va ser el projecte de la seva vida, segell sota el qual va publicar més de 800 títols, i també ho va ser el dret a una mort digna, causa per la qual va lluitar durant dues dècades com a President de l'Associació Dret a Morir Dignament d'Espanya (ADMD). Així mateix va ser Vicepresident de l'Associació Col·legial d'Escriptors de Catalunya entre 1986 i 1994.
A través de l'editorial, Pániker va conciliar tots els mons als quals pertanyia: el de la seva mare, espanyola, i el del seu pare, indi, així com el de les lletres i les ciències, doncs també es va llicenciar en enginyeria. Així, amb Kairós es va proposar "eixamplar el panorama cultural" i "aprofundir" en la tradició hindú, que a Occident queda reduïda a "orientalisme de bijuteria" massa sovint, opinava.
"A Espanya es confon el llegat amb folklore i una gimnàstica que diuen ioga", denunciava en una entrevista amb EFE. La idea d'impulsar tal projecte va ser de Núria Pompeia, "la gran dona amb la qual estava casat", segons la definia, i que va morir el desembre passat als 85 anys. Al principi, Salvador va proposar al seu germà Raimundo impulsar el projecte a mig fer, amb un peu a Benarés, on ell vivia, i un altre a Barcelona. Però davant la negativa d'aquest, es va llançar ell sol en aquesta empresa amb "una vocació universal, més de fundació que de negoci", rememorava. Pániker opinava que Occident havia de prendre exemple de l'Índia i adoptar un "punt de vista menys histèric" sobre la mort, i aquesta forma de pensar també va fer que es proposés portar l'eutanàsia al debat públic, per tractar que els successius governs deixessin d'"esbiaixar" el tema i legislessin en favor de la llibertat dels malalts terminals a triar quan i com morir. I és que, en la seva opinió, els occidentals encara tenien tasques pendents com rebaixar "l'obsessió per l'ego" per superar "la devastació de la vellesa"
Considerava que l'Índia havia d'avançar quant a "modernitat", entesa com a "drets humans, de la dona, democràcia, ciència". Durant la seva vida va publicar a grans autors amb els quals, en molts casos, va travar amistat, com Ken Wilber, Edgar Morin, Mircea Eliade, Alan Watts, Arthur Koestler o Jiddu Krishnamurti. Per això considerava a Kairós "la seva segona universitat", més enllà de "la filosofia ridícula, allunyada del món real" que s'impartia sota "el règim de clausura que regnava en el franquisme", i que limitava l'espectre d'autors estudiats a Sant Tomás. Amb el pas del temps, no obstant això, Pániker lamentava la pèrdua de la veu dels filòsofs en l'àgora pública, ho recriminava tant a polítics com a la societat en general. "Els han substituït per neurocientífics", en els quals es diposita ara una gran confiança, encara més que en "sociòlegs i científics relacionats amb l'ésser humà antropològicament". Sense filòsofs, i "amb aquesta predilecció pel tecnològic de materialisme pragmàtic", la societat queda òrfena i "crean robots amnèsics, no éssers humans complets", per la qual cosa "desitjaria una recuperació de la saviesa filosòfica", encara que "els filòsofs no donen sempre en el clau", matisava.
La seva opinió era que, davant una "globalització imparable", la millor opció era apostar per "sobiranies compartides", és a dir, per una Europa unida i descartar als nacionalismes. Com a filòsof, Pániker es definia com a "agnòstic místic", més enllà de "les religions institucionals" però "amb el sentit de la transcendència", que trobava de forma especial a través de l'art. Rebutjava, en canvi, l'etiqueta de "filòsof vitalista" i justifica amb senzillesa que no era "com a tants altres intel·lectuals que passen el dia queixant-se", encara que entenia "que la vida pot ser molt desagradable".
