Aurora Bertrana (Girona 1892- Berga 1974).
Aurora Bertrana, nascuda a Girona l’any 1892, és una de les figures més singulars de la literatura catalana del segle XX. El seu esperit aventurer i la seva personalitat independent la van convertir en una gran coneixedora d’altres cultures i, sobretot, en una ferma defensora dels drets de la dona. Especialment coneguts són els seus llibres de viatges els quals van propulsar la construcció de la imatge literària d’una escriptora que es caracteritza per l’inconformisme, la curiositat i la perseverança.
Malgrat el seu interès pel món literari, Bertrana va rebre una educació essencialment musical i, sota la protecció de l’escriptora Carme Karr, va viatjar a Barcelona i a Ginebra per consolidar aquests coneixements. Durant l’estada a Suïssa, publica els seus primers textos a La Veu de Catalunya i és precisament al llarg d’aquesta etapa que viu el cúmul d’experiències que l’aniran convertint en la dona cosmopolita que es reflecteix en les seves obres.
L’any 1930, després d’una estada de tres anys a Tahití, surt a la llum Paradisos oceànics, un llibre atrevit que remou la societat de l’època i esdevé un èxit comercial que permet a l’escriptora fer-se un lloc com a intel·lectual a la Catalunya dels anys trenta. Tot i que va tractar diversos temes i conrear molts gèneres literaris com l’assaig, la traducció o la narrativa infantil, l’exotisme i els viatges van ser una constant en la seva obra. En aquesta línia es troben, entre d’altres, el recull de contes sobre la Polinèsia Peikea, princesa caníbal (1934), la novel·la d’aventures escrita conjuntament amb el seu pare Prudenci Bertrana L’illa perduda (1935) i el llibre de viatges El Marroc sensual i fanàtic (1936). Gràcies a la repercussió de les seves obres, Bertrana es va convertir en un personatge públic i durant anys va participar en els cercles polítics i culturals catalans.
L’esclat de la guerra civil no va frenar el seu activisme però, finalment, va haver d’exiliar-se a Suïssa i allà va conèixer de primera mà les penúries de la postguerra europea. Impregnada d’aquesta realitat va donar forma a les novel·les Tres presoners (1957) i Entre dos silencis (1958). Va retornar a Catalunya l’any 1948 i, malgrat l’ambient de repressió franquista, va aconseguir sorprendre de nou al públic amb Vent de grop (1967). Les seves Memòries, publicades en dos volums (1973 i 1975), són l’última gran obra de Bertrana i repassen la seva trajectòria vital i acaben de donar forma a una de les personalitats més potents i insòlites del segle XX. Va morir a Berga el mes de setembre de l’any 1974. (Text: Aïda Ayats)
