Els dies 19, 20 i 21 de juny es va celebrar a la seu de SGAE, la segona edició de Dones Sense Ciutat. Valérie Tasso i Isabel Franc van inaugurar les jornades amb una vibrant exposició sobre la presència de sexe (Valérie Tasso) i humor (Isabel Franc) en la literatura escrita per dones.

Valérie Tasso va remarcar l'estat d'incertesa que provoca la categorització i la pulsió etiquetadora de les conductes sexuals, li va seguir una reflexió que va obrir un apassionant debat entorn dels límits, influència i mercantilització del sexe femení en la societat. L'eix de la seva brillant intervenció va plantejar interrogants, presents en la seva última obra, "Sexe 4.0", editat per Ediciones Temas de hoy sobre el model actual de relacions sexuals interpersonals, el feminisme de "quarta ona" i l'apropiació consumista i tutelada de la sexualitat. Va qüestionar els actuals models socials que invoquen un gaudi físic immediat, dirigits al consum de recursos i objectes sexuals amb una finalitat estrictament comercial. L'heterodòxia de Valérie Tasso i el seu discurs allunyat del cànon vigent, va animar un intens intercanvi d'opinions entre les assistents.

Isabel Franc va centrar la seva exposició en la presència del gènere humorístic en la literatura escrita per dones. L'afirmació, l'humor no és femení, a propòsit de l'obra, Les Humoristes, de la qual és coautora i coordinadora, publicada per l’editorial Icària. Isabel Franc va iniciar la seva esplèndida intervenció demostrant les convencions i efectes d'una societat androcéntrica, aquesta segregació situa a les dones humoristes en un rang invisible, no reconegut i privat de reconeixament en catàlegs i en els textos formatius de Història de la literatura. Malgrat això, les dones també escriuen obres hilarants, encara que absents de les antologies, moltes publicades en editorials que es tenen per progressistes. Existeixen escriptores enginyoses, amb un humor que equilibra l'aguda observació i la ironia, així va quedar palesa amb l'ampli catàleg de noms que Isabel Franc va desplegar, però cal rastrejar-les per poder trobar les seves obres.

Ada Castells va iniciar la segona sessió de Dones Sense Ciutat amb un significatiu text de l'escriptor britànic del segle XIX, Wilkie Collins, on les dones es converteixen en subjectes incapaços de relacionar-se amb maduresa i intel·ligència sense el suport masculí. En conseqüència, i ajustant-se a les normes i tradició patriarcal, la narrativa dels escriptors, amb alguna excepció, és el cas de Phillip Roth, proporciona als personatges masculins atributs d'interès universal, en contrast amb la mirada "domèstica" de les escriptores. L'excel·lent selecció de textos i lectura impecable, va servir per aprofundir al territori narratiu d'escriptores, com la propia Ada Castells, en la seva novel·la, La primavera Pendent, editat per Comanegra, i la construcció de protagonistes pragmàtiques, atentes a la realitat i els seus conflictes. El diario de una ama de casa desquiciada de Sue Kaufman i textos de Muriel Villanueva o Vivian Gornick mostren la mirada intel·ligent d’aquestes escriptores, lluny de idealitzacions i sensible a temes considerats menors per la tradició literària, tractats per les autores citades sense edulcorants masculins.

Laura Freixas va tancar la segona edició de Dones sense Ciutat amb una anàlisi de la indústria editorial, sense ometre experiències personals, el resultat ha estat una extraordinària descripció del tractament literari, editorial i social que s'assigna a les dones escriptores. En el seu últim llibre, "Todos llevan máscaras" diari de l'any 1995-1996, publicat per Errata Naturae, revela les dificultats en l'inici de la seva carrera literària, extensives a les dones que pretenen consolidar la seva obra. En la seva intervenció, va assenyalar la reducció sistemàtica a un segon rang i l'anomalia que suposa la tradició literària, restringida a valors que assimilen el caràcter masculí amb atributs universals. No va faltar en el seu recorregut, anècdotes molt reveladores, per exemple, la protagonitzada per escriptora Rosa Chacel i un ministre de Cultura, on queda palesa el menyspreu cap a la dona escriptora per part d'Institucions destinades a protegir la creació. Laura Freixas va reivindicar també a escriptores de la categoria de Clarice Lispector o Carmen Martín Gaite, exemples de narratives que desafien els grans temes, detenint-se en el proper, en el conflicte latent sota la superfície de allò quotidià. Finalment, la presidenta de Clàssiques i Modernes, associació per a la igualtat de gènere en la cultura, va convidar a les assistents a seguir avançant des de l'associacionisme i la presència activa en tots els espais culturals.

El tancament de les jornades va tenir lloc a la sala Mompou, a la seu de la SGAE, amb la representació de l'obra, Yo soy Gloria Fuertes, per la companyia de teatre Veus de Dona, grup de poesia i teatre. L'obra recorre el territori personal i poètic de Gloria Fuertes, sota la direcció d’Ariadna Martí. En el muntatge, música i interpretació participen Isabel Franc, Cristina Serrat, Gloria Bosch i Zoila Herranz. L'obra és un prodigi de bona interpretació i equilibri en la combinació d'elements biogràfics, text, selecció poètica i acompanyament musical.

Ha estat un un plaer compartir el final de la segona edició de Dons Sense Ciutat amb l'homenatge al llegat poètic i personal de Gloria Fuertes. ACEC agraeix a la SGAE, especialment a Eva, Pilar i Pau; a les participants, públic i companyia teatral la celebració d'aquestes jornades.