El 25è Seminari de Traducció Poètica de Farrera va reunir els poetes castellans Eduardo Moga i Ángeles Mora, del 4 al 8 de setembre en unes jornades organitzades pel Centre d’Art i Natura de Farrera i la Institució de les Lletres Catalanes. Els poetes i traductors catalans convidats han estat Marta Pessarrodona, Àlex Susanna, Maria Teresa Ferrer, Anay Sala, Carlos Vitale, Josep Porcar, Ramón Sanz i Francesc Parcerisas. El Seminari es va cloure amb una lectura a l’Ajuntament de Sort i a la llibreria Laie de Barcelona.

La màxima de Valentín García Yebra «no ometre, no afegir, no adulterar» com a principi ètic de la traducció va dirimir la primera discussió en l’edició d’aquest setembre del Seminari de Traducció Poètica que la Institució de les Lletres Catalanes organitza periòdicament a Farrera.

D’acord amb la disposició acostumada en aquests seminaris, que s’han convertit ja en una perllongada tradició (aquest any es complien vint anys, i vint-i-cinc edicions de les trobades, des d’aquell novembre de 1998 en el qual es va celebrar la primera), els assistents s’organitzen en dos grups, cada un d’ells en companyia dels dos poetes convidats, que es traslladen a l’altre grup, en arribar a la meitat de les jornades de traducció, amb la intenció de fer més variat i enriquidor l’intercanvi.

Emplaçat just davant de l’església de Sant Roc, l’acollidor espai del Centre d’Art i Natura de Farrera, que també de manera habitual ha estat escenari dels successius seminaris de traducció, i de molts altres esdeveniments culturals i estades de disciplines diverses, ha reunit aquesta vegada dos poetes en llengua espanyola: el barceloní Eduardo Moga i la cordovesa (nascuda a Rute) però establerta a Granada des de fa anys Ángeles Mora. Al costat d’ells, amb ells, de vegades enfront d’ells, han treballat en la traducció dels seus textos poètics els traductors i escriptors Marta Pessarrodona, Àlex Susanna, Maria Teresa Ferrer, Anay Sala, Carlos Vitale, Josep Porcar i Ramón Sanz, coordinats, assistits i emparats per l’esforç generós de Francesc Parcerisas i Xavier Montoliu.

El treball ha estat intens cada dia, encara que tal vegada per l’encertada organització dels horaris, les atencions dispensades pel Centre d’Art i Natura, l’emplaçament privilegiat de Farrera i especialment per la bona companyia, mai s’ha tornat esgotador. Els matins començaven amb un esmorzar que reunia els participants, a més de l’hospitalari amfitrió del Centre, Lluís Llobet, per a un primer intercanvi d’idees, i ja es creava una atmosfera propícia a les hores de traducció que seguirien més endavant. Després d’unes hores de treball de traducció, el matí acabava amb una passejada pels voltants de Farrera, fins als nuclis de població confrontants de Burg, d’Alendo i la seva ermita, dedicada a Santa Eulàlia, o fins a la capella de Santa Maria, una mica més avall de Farrera, que erigeix ​​la seva solemne humilitat sobre una roca que domina tota la vall. Tot seguit del dinar, que invariablement es convertia en una continuació de la conversa, i d’una breu estona de descans, les tardes es dedicaven de nou a la traducció en les dues àmplies sales on es repartien els grups. I la jornada acabava amb una nova reunió en el sopar, que s’allargava més o menys, no per falta de paraules (mai falten en una reunió de poetes) ni de forces, sinó més aviat per la responsabilitat de posar mà a l’obra l’endemà, amb més textos per traduir.

Amb tot, les converses no són només sobre poesia i traducció. Ni tan sols se centren exclusivament en la literatura. Marta Pessarrodona internacionalitza les vetllades amb el seu vast, potser insondable coneixement de la poesia en llengua anglesa i la seva inestimable experiència de la vida literària, com Francesc Parcerisas i Àlex Sussana, que inclou en els seus sabers heterogenis un gust minuciós de tota la música; Maria Teresa Ferrer ofereix la perspectiva del seu microcosmos illenc, mirall potser complet del món; Josep Porcar la calidesa i de vegades la ironia amable del sud; Ramón Sanz aquesta passió compartida per la literatura; Anay Sala enllaça el grup amb la seva cautelosa sensibilitat, discreció i delicadesa que comparteix amb Xavier Montoliu i amb Ángeles Mora, una poeta que no ha de fer cap esforç per agradar ni literàriament ni personal, i Carlos Vitale i Eduardo Moga manifesten i obsequien a tothom amb la seva delectació il·limitada per la paraula, les paraules, les anècdotes i escaramusses dels literats.

A la taula de treball, tot això aflora, com s’evidencia també aquesta creixent complicitat establerta que facilita l’intercanvi entre autors i traductors, «y sin embargo / se te abren en la boca / las palabras que nunca pronunciaste», diu el poema «La soledad del ama de casa», d’Ángeles Mora. I és que, en aquesta complexa activitat de la intel·ligència que és la traducció, una trobada convergent, mai una bifurcació, entre la sensibilitat lingüística i l’expressió poètica, havien de manifestar-se, i prenc per interès propi dues línies d’un dels textos que Eduardo Moga va proposar, «cosas que penetran en lo invisible, / red de relámpagos que se resuelve en línea» (de «SOLO, ALGUIEN, UNA SOMBRA CALCÁREA»), és a dir, una controvèrsia inicial, sempre dins de la concòrdia més absoluta, sobre l’actitud i el mètode més convenients que havien de seguir-se en el procés de traducció, en consideració a la naturalesa lírica dels textos. No es tractava tan sols de traslladar paraules d’un idioma a un altre, sinó tota una cultura que ha de renéixer en la llengua de destí. Per això, quan el primer dia va sorgir de forma simultània en els dos grups de treball la conveniència o no de reproduir o buscar un equivalent d’alguns elements formals dels originals, en especial els relatius a la mètrica, es va convenir de seguida que es buscaria algun patró mètric quan fos significatiu però que més valia invertir les energies en una traducció fidel del text que sacrificar el sentit en favor de la forma. Al cap i a la fi, «la música es solo de la idea, muchas veces», escriu Darío en el pròleg de Prosas Profanas, «cada palabra tiene un alma, hay en cada verso, además de la armonía verbal, una melodía ideal», una concepció de la poesia que potser no desagrada als autors convidats a aquest Seminari, partícips d’una estètica eclèctica i assidus també, en el cas d’Eduardo Moga, que el practica amb mestria, del poema en prosa.

Eliot distingia entre literatura crítica, aquella que se sap inscrita en una tradició, i literatura no crítica, que prescindeix d’aquesta tradició a la qual podria pertànyer per raons lingüístiques, històriques o socials. La primera correspon als períodes clàssics i la segona a les èpoques que s’aparten d’aquest model, com el romanticisme. El traductor, com l’artista del classicisme, s’enfronta al seu predecessor, al qual discuteix, admira, critica, esmicola i reconstrueix per fer-ho intel·ligible en la seva llengua, cita i, en definitiva, plagia. És a dir, que en defensa del plagi es pot al·legar el cas del traductor, que posa tot el seu esforç en la modalitat més honesta d’aquesta pràctica tan sovint infamada, ja que no només no amaga les seves fonts sinó que ofereix al judici del lector (així ocorre freqüentment en les traduccions de poesia), el text original o dit d’una manera que no desagradaria a Borges, la primera i circumstancial redacció d’aquest text que per al lector adquireix forma definitiva en la seva traducció.

No ometre, no afegir, no adulterar, en definitiva. D’això es tracta sempre. «The translator, like the witness called to trial, should be compelled to raise his hand and swear to tell the truth and nothing but the truth», exigeix ​​Longfellow, i els traductors d’Ángeles Mora i Eduardo Moga poden aixecar les seves mans i testificar amb la convicció d’haver dit la veritat i res més que la veritat.

Ramon Sanz (25-12-2018)
Núvol