Estava eufòrica Marta Pes­sar­ro­dona amb el 51è premi d’Honor de les Lle­tres Cata­la­nes. Aquesta sen­sació es feia exten­siva a tots els pre­sents, entre els quals la premsa, amb qui la poeta col·labora des dels anys setanta, en capçale­res històriques com el diari Avui i la revista Camp de l’Arpa. Fa pre­ci­sa­ment 51 anys que la poeta va debu­tar en la nos­tra lite­ra­tura, on sem­pre s’ha man­tin­gut ama­tent, ha traduït i ha con­reat pràcti­ca­ment tots els gèneres “excepte la novel·la”, tal com va pre­ci­sar ahir mateix a la roda de premsa que Òmnium havia con­vo­cat a la Casa Gol­fe­rics de la Gran Via.

Quan alguns dels peri­o­dis­tes li va pre­gun­tar a què dedi­ca­ria la dotació del premi –vint mil euros–, no va dub­tar i va dir que a pagar deu­tes. Abans de començar m’havia con­fes­sat que el premi li ser­virà per pagar el llo­guer un any i mig de la seva tor­reta a Mira-sol, prop de la bibli­o­teca que porta el seu nom i que tanta il·lusió li fa, i on la seva gos­seta pot cam­par amunt i avall. Els peri­o­dis­tes també van insis­tir en l’escàndol que només sigui la sisena dona que obté el Premi d’Honor en les 51 con­vo­catòries, poc més de deu de cada cent. Marta Pes­sar­ro­dona va estar con­tun­dent: “Ja fa dècades que denun­cio aques­tes situ­a­ci­ons.” El vice­pre­si­dent d’Òmnium, Mar­cel Mauri, va pre­ci­sar que la tendència s’havia inver­tit els dar­rers anys, durant la pre­sidència de Jordi Cui­xart, sent tres gua­nya­do­res sobre els últi­mes qua­tre con­vo­catòries. En fi, Cui­xart de nou no va poder assis­tir a l’esde­ve­ni­ment per les raons que tots conei­xem, però el pri­mer record de Marta Pes­sar­ro­dona va ser per a l’acti­vista, que li va tru­car per­so­nal­ment des de la presó de Lle­do­ners i li va enviar una carta –l’última abans de ser tras­lla­dat a Soto del Real pel judici–, que la Marta ens va lle­gir emo­ci­o­nada al final de l’acte.

No hem de con­fon­dre les dis­cri­mi­na­ci­ons dels pre­mis cata­lans i els can­vis de tendència amb els mèrits de l’autora i el mig segle d’obra tenaç, de denúncia i de qua­li­tat, que va glo­sar Maria Lluïsa Julià, mem­bre del jurat: “Pes­sar­ro­dona per­tany a la gene­ració de va haver de des­co­brir la pròpia llen­gua.” Per la seva part, Mar­cel Mauri va fer una pre­sen­tació per con­tex­tu­a­lit­zar la poeta en el seu temps i va recor­dar la feina com a biògrafa, cro­nista, tra­duc­tora i dra­ma­turga: “Nas­cuda a Ter­rassa el 1941, Marta Pes­sar­ro­dona és una de les intel·lec­tu­als de més pres­tigi del país. Poeta, assa­gista, tra­duc­tora, nar­ra­dora, crítica literària, edi­tora i arti­cu­lista. Cal remar­car el diàleg cons­tant i fructífer que ha rea­lit­zat entre la poe­sia (i la lite­ra­tura) cata­lana i les euro­pees, sobre­tot l’anglo­sa­xona, via Vir­gi­nia Woolf, de qui ha estat la màxima intro­duc­tora en la cul­tura cata­lana. No sols amb con­ferències i semi­na­ris i tra­duc­ci­ons des dels anys setanta, sinó per l’expo­sició més impor­tant que s’ha fet fora de Gran Bre­ta­nya sobre Woolf i el Grup de Blo­oms­bury (1986), tema que també ha trac­tat en l’assaig Vir­gi­nia Woolf i el grup de Blo­oms­bury (2013).” Els pri­mers poe­mes de Pes­sar­ro­dona van veure la llum l’any 1968 amb el recull Pri­mers dies de 1968. El van seguir Setem­bre 30 (1969), pro­lo­gat per Gabriel Fer­ra­ter, Vida pri­vada (1972), Memòria (1979), A favor meu, nos­tre (1981), Ber­lin suite (1985), Home­natge a Wal­ter Ben­ja­min (1989), Tria de poe­mes (1994), L’amor a Bar­ce­lona (1998), l’anto­lo­gia Poe­mes 1969-2007 (2008) i Ani­mals i plan­tes (2010).

Més enllà de la poe­sia, ha publi­cat diver­ses bio­gra­fies, sobre­tot d’escrip­to­res cab­dals de la lite­ra­tura cata­lana: Maria Aurèlia Cap­many (1996), Fre­de­rica Mont­seny (1998), Mercè Rodo­reda (2003) i Cate­rina Albert (2005), a més del volum Donas­ses, publi­cat el 2006, en què retrata la figura de 22 grans dones amb un paper cab­dal en la cul­tura cata­lana moderna, entre mit­jan segle XIX i final del XX, com Dolors Mon­serdà i Mont­ser­rat Roig –de qui Pes­sar­ro­dona va des­ta­car l’amis­tat–, entre d’altres.

En el pano­rama nar­ra­tiu, des­taca Ever More (fic­ci­ons) (1999), Nessa: nar­ra­ci­ons (1988) i Fauna (1994). Pel que fa als assa­jos, el 1995 va publi­car Bar­ce­lona, una nova ciu­tat euro­pea i el 2002, El segle de les dones. En el camp de l’assaig, Pes­sar­ro­dona ha dedi­cat part de la seva mirada literària a l’exili pro­vo­cat per la Guerra Civil. Mauri s’hi va refe­rir: “Els Piri­neus van ser tes­ti­moni de llar­gues llis­tes de per­so­nes que van dei­xar enrere la seva terra fugint de la guerra, la misèria i la per­se­cució, entre ells nom­bro­sos escrip­tors, intel·lec­tu­als i artis­tes cata­lans com Mercè Rodo­reda, Car­les Riba i Armand Obi­ols.” Fruit de qua­tre anys de recerca, la poeta res­se­gueix aquests camins de l’exili a França: gener 1939. La cul­tura cata­lana exi­li­ada. Amb L’exili vio­leta, el focus es con­cen­tra en les dones que també van mar­xar en la diàspora repu­bli­cana del 39. Lola Anglada, Cle­men­tina Arde­riu, Aurora Ber­trana i Teresa Pàmies, entre mol­tes altres, pre­nen veu a les pàgines d’aquest assaig per rela­tar aquest exili femení, sovint poc difós.” Entre altres guar­dons, l’any 2011 va rebre el Premi Naci­o­nal de Cul­tura del CoNCA en l’apar­tat de lite­ra­tura i també la creu de Sant Jordi, que l’escrip­tora duia a la solapa de l’ame­ri­cana al cos­tat del llaç groc pels pre­sos.

A la roda de premsa va estar bri­llant en les seves inter­ven­ci­ons des­ta­cant els seus ini­cis –”als sis ja deia que seria escrip­tora i als deu anys volia ser Lorca”– la influència deci­siva que va tenir Gabriel Fer­ra­ter quan la va anar a bus­car a Ter­rassa el 1969 després de lle­gir un poema seu i la relació sen­ti­men­tal que van tenir fins al suïcidi del mes­tre el 1972. També va voler recor­dar la relació amb altres cul­tu­res com la anglo­sa­xona, l’ale­ma­nya i sobre­tot l’espa­nyola, que va rei­vin­di­car “com a segona llen­gua”.

Menció d’honor als seus pares

El primer recordatori que va fer ahir Marta Pessarrodona va ser als seus pares, “que van tenir la gran idea de gestar-me el 1940, acabada la guerra, on el pare havia estat tinent de l’exèrcit republicà”. Va fer també una analogia amb les edats de Mercè Rodoreda i Armand Obiols, exactament deu anys més grans que els seus pares. Pessarrodona també va esmentar el poeta Àlex Susanna, amb qui coincidia, quan li va comentar que van tenir la sort de conèixer tota la gent que admiraven. “Hem tingut molta sort, hem conegut personalment a totes les persones que ens interessaven, des de Gabriel Ferrater –a qui recorda cada dia– a Doris Lessing, Victoria Kent i Mercè Rodoreda, que vaig acompanyar a Girona quan va morir a la desapareguda Clínica Muñoz.” També va estar molt àgil quan va denunciar que forma part d’una generació que tenia “sentit de l’admiració, cosa que no veig actualment i això que un s’ho passa molt bé admirant. I no ho dic perquè desitgi ser admirada sinó per l’oportunitat que es perden els joves de conèixer gent que pot ensenyar-los coses que seran importants.” Pessarrodona va assegurar que “Catalunya és un país de poesia” i que fa molts anys que els poetes no tenen cap mèrit perquè tenen “un coixí extraordinari des de sempre”. Segons la poeta, la novel·la “ho ha tingut més difícil, però hem tingut unes sorts espectaculars en gent com Rodoreda, a qui no sé com no poden dedicar una estació o un aeroport com ho han fet a Màlaga amb la Maria Zambrano”. Abans d’acabar, Pessarrodona va explicar que ha treballat en dos llibres de poemes: Variacions profanes conté versos inspirats en les seves lectures i relectures de la Bíblia. Admiracions és un homenatge a persones que l’han marcada.

Marta Pes­sar­ro­dona i Arti­gues rebrà el Premi d’Honor, l’estàtua d’Ernest Altés, en un lliu­ra­ment que tindrà lloc el 3 de juny al Palau de la Música Cata­lana.

David Castillo