“Nosaltres tenim la salvació del llibre com a bandera”

Quant fa que té la lli­bre­ria?
Bé, la cosa té una mica d’història. Vaig començar als 19 anys a tre­ba­llar a la lli­bre­ria Nove­ci­en­tos, el 1983. Ara en tinc 55. M’hi va fer entrar la Con­xita, que era l’encar­re­gada pel pro­pi­e­tari Isi­dre Pi. Tots dos em van ense­nyar el que sé, sobre­tot el comerç del lli­bre i el noranta per cent del que vaig apren­dre de lli­bre antic. Pas­sats qua­tre anys, a l’Isi­dre li van ofe­rir obrir una botiga al número 7 del Por­tal de l’Àngel, i poste­ri­or­ment una altra al 13 del mateix car­rer. Ell em deia que era la seva mà dreta, però no m’aca­bava de tro­bar ubi­cat a cap dels esta­bli­ments. El 1989 li van ofe­rir el local del car­rer Com­tal 29. Des d’ales­ho­res som aquí.


El car­rer Lli­bre­te­ria era ple de lli­bre­ries, ara no en queda cap...

Exacte: Nove­ci­en­tos, Època, que seria després Happy Books, Canuda i, dar­rere l’ajun­ta­ment, dos o tres més. També la del car­rer Jaume I, que ha resis­tit.


Tor­nem al 1989.
Bé, l’espai on som, Stock, es va fer gran. L’any 1993, el senyor Pi va deci­dir jubi­lar-se i me la va pas­sar a mi. Quan la vam obrir, el 1989, estava espe­ci­a­lit­zada en res­tes d’edició, tant de divul­gació com d’infan­til. Per la meva experiència a la Nove­ci­en­tos amb el lli­bre vell i d’ocasió, vaig voler no per­dre aquesta tra­dició, que par­ti­cu­lar­ment és la que més m’agrada: la com­pra i venda. La bar­reja entre el lli­bre sal­dat i el d’ocasió ha estat la que ha fet per­du­rar la lli­bre­ria durant els trenta anys.


Un mira­cle?
Més o menys, sent on és, al cen­tre mateix de Bar­ce­lona.


Té també peti­tes jogui­nes, cot­xes en mini­a­tura, sol­da­dets de plom i ‘sou­ve­nirs’.
El fet que la venda de lli­bres hagi anat bai­xant de mica en mica m’ha fet ampliar l’oferta amb com­ple­ments com ara les guies i algu­nes jogui­nes vin­cu­la­des als fas­ci­cles: pri­mer els Madel­man i després les mini­a­tu­res de cot­xes i els sol­da­dets de plom.


Quin és el sis­tema?
La nos­tra política és ven­dre el més barat que es pugui. Seguint les res­tes d’edició de lli­bres vam arri­bar a les res­tes de les edi­ci­ons de quiosc. Aquesta com­ple­men­ta­ri­e­tat ens ha permès resis­tir vius durant aquests trenta anys.


No han pas­sat a ser una botiga de moda o de res­tau­ració més.
Exac­ta­ment. Nosal­tres tenim la sal­vació del lli­bre com a ban­dera. En la part inte­rior de la lli­bre­ria és on tenim el lli­bre més antic i el de lance...


Quin cli­ent té?
Bé, la gent dels lli­bres no en busca cap en con­cret, sinó que ve a veure el que troba, que és l’encant d’aquests tipus de lli­bre­ries: la curi­o­si­tat.


Venim a fer d’explo­ra­dors.
Abso­lu­ta­ment. Vens a fer d’explo­ra­dor i mar­xes amb una peça, sigui la que sigui.


Com s’ho com­bi­nen?
Doncs amb molt esforç i tre­ball físic i men­tal. Sol no ho hau­ria pogut fer. No puc fer altra cosa que agrair-ho al meu col·labo­ra­dor Jordi Aloy, així com a altres agents fona­men­tals, com el meu pare, que em va donar suport sem­pre i sovint em feia de vigi­lant al car­rer i sovint de rela­ci­ons públi­ques. També a la meva dona i els meus fills, perquè durant aquests trenta anys han hagut de supor­tar els hora­ris impos­si­bles d’una botiga.


Per exem­ple?
M’he per­dut mol­tes coses. No he anat mai ni a una caval­cada de Reis. Vull dir que sem­bla que són coses sabu­des, però sense la com­prensió i el suport no es poden tirar enda­vant les empre­ses, ni que siguin peti­tes com la meva. També vull recor­dar l’ajuda dels meus col·legues. A tots els del gremi, però en espe­cial al Xavier Tor­ra­das, a l’Albert Obra­dors i al Rafa Sánchez.


A la com­petència?
Ho dic perquè un com­ple­ment a la botiga ha estat la Fira del Lli­bre d’Ocasió Antic i Modern del pas­seig de Gràcia, al setem­bre. La vaig poder començar a fer gràcies al Tor­ra­das i el Sánchez, que van posar la firma per al permís, i a l’Obra­dors, perquè m’ha ense­nyat mol­tes de les coses que sé del lli­bre.


Quin és el tipus de lli­bre que li agrada?
Per­so­nal­ment el que més m’ha agra­dat sem­pre és el lli­bre antic. No ha de ser un lli­bre del segle XVI o un incu­na­ble, sinó el lli­bre que con­serva un regust dife­rent de la novel·la o del lli­bre que es publica en sèrie.


I un plaer?
Tenir a les mans una pri­mera edició de García Lorca, Pla, Mac­hado, Espriu, Alberti o de la Mercè Rodo­reda, té un gust dife­rent del lli­bre de nove­tat.


Si se li cremés la lli­bre­ria, quin lli­bre sal­va­ria?
Com a lli­bre­ter he fet una bibli­o­teca per­so­nal, però la tinc a casa. M’empor­ta­ria el foc, els records i els amics que he fet. O les fra­ses de pre­sen­tació quan em pre­gun­ten: “Què tal, Fran­cesc?”, i els con­testo: “Aquí, llui­tant per la cul­tura.”

David Castillo
Diari Avui