Només per ‘Alfanhuí’ i ‘El Jarama’, del 1951 i el 1955, ja hauria esdevingut un mite. Amb Rafael Sánchez Ferlosio (Roma, 1927) desapareix un dels cervells més lúcids i crítics de la generació de la postguerra. Conegut polemista i personatge insubornable, la seva biografia va unida a alguns desastres de la Guerra Civil.
El seu pare, el també escriptor Rafael Sánchez Mazas, va ser un dels ideòlegs de Falange. També l’associarem a l’alta cultura barrejada amb la misèria i el caos dels anys quaranta i cinquanta, que va provocar part de la literatura realista. Vinculat a les famílies intel·lectuals de Madrid, de seguida va destacar com a díscol al franquisme. Es va voler associar el començament de la seva popular novel·la El Jarama a la batalla i matança de la guerra, cosa que ell va desmentir rotundament. Les dues primeres novel·les van representar un èxit indiscutible, Industrias y andanzas de Alfanhuí (1951) i l’esmentada El Jarama (1955), guardonada amb el prestigiós premi Nadal de l’època. Només per aquests dos llibres ja hauria esdevingut un mite –a més de ser lectura obligatòria a les escoles–, però el contestatari que duia a dins el va fer malparlar sovint dels llibres supervendes, dels seus long-sellers. No li agradava que se l’associés a aquest primer període i va fer mutis a la gàbia durant un gran lapse. De tant en tant arribaven notícies: la mort el 1985, a l’edat de 29 anys, de la filla que havia tingut amb Carmen Martín Gaite, amb qui es va casar el 1950 i després es van divorciar; el treien de casa perquè l’acusaven de la síndrome de Diògenes o entrava en polèmica amb Javier Cercas per la novel·la Soldats de Salamina, inspirada en l’episodi d’intent d’afusellament del seu pare durant la guerra. Aquestes anècdotes no eren res comparable amb la seva obra, amb el text La forja de un plumífero, aparegut primer a la revista Archipiélago de Castelldefels, on relatava de manera magistral, sense comparació, el seu retorn a la sensatesa a través d’uns exercicis ortogràfics enmig d’una narració autobiogràfica superba.
Aquest conte el podríem situar dins l’obra magna de l’escriptor, la que publicaria a partir dels anys vuitanta, trenta anys després, un silenci només trencat per Las semanas en el jardín, del 1974. A partir del 1986 publicaria imprescindibles, com ara Mientras no cambien los dioses, nada ha cambiado (1986), El testimonio de Yarfoz (1986), Vendrán más años malos y nos harán más ciegos (1992), La hija de la guerra y la madre de la patria (2002), Non Olet (2002), El Geco (2005) i Campo de retamas (2015). Petites obres mestres d’un geni.
David Castillo
Avui
