Quedo amb la traductora i periodista literària Valèria Gaillard a la cafeteria de Laie per parlar de la traducció dels articles Jo acuso! La veritat en marxa, d’Émile Zola, un al·legat en defensa del militar francès jueu Alfred Dreyfus, condemnat a finals del segle XIX per alta traïció i que Zola es va escarrassar fins aconseguir veure’l en llibertat. Les argumentacions i proves continuen plenament vigents per les arbitrarietats dels poderosos.
Quan li pregunto per l’actualitat del text, Gaillard em respon sense dubtar-ho: “Els temes contra la injustícia sempre són presents. Zola es va implicar molt en la defensa del capità Dreyfus perquè va veure que la seva condició de jueu i alsacià era perfecta per ser considerat sospitós d’alta traïció i condemnat. Va acabar a l’illa del Diable [la mateixa que Papillon] sense gairebé proves. Ni tan sols en la prova més important la cal·ligrafia acabava de quadrar. Amb prejudicis van aconseguir condemnar-lo perquè tenien la guerra franco-prusiana del 1870 molt recent i necessitaven un culpable, un boc expiatori. En la farsa que va ser el consell de guerra ningú va fer res. Després de la cerimònia de la degradació, l’home va iniciar el seu calvari per presons colonials. El seu germà va intentar remoure cel i terra i va aconseguir el suport de Zola, una de les grans veus literàries i consciència moral d’una part de la França del seu temps.”
Zola en aquell moment era a Itàlia i ni es plantejava la possibilitat que aquest militar no fos culpable d’espionatge. De fet es donaven molts casos semblants. A través d’un senador, Zola es va implicar en el cas per la injustícia que s’havia gestat i per les proves sense fonaments que l’havien inculpat: “El que resulta més vàlid és el seu compromís. El fet de ser considerat el primer intel·lectual modern que planta cara i arrisca el seu prestigi i la seva ploma en un cas que veia clar que no era just. El seu estil virulent i encès va provocar l’atenció de l’opinió pública de l’època. Volia encendre consciències i despertar la societat per posar remei a una vergonya pública.” La Valèria m’explica que els francesos necessitaven algú per dipositar tot el seu odi contra els alemanys i també contra la terrible derrota que havien patit: “Tot i ser de llengua familiar alemanya i jiddisch, el seu pare li va posar un preceptor francès perquè era un patriota francès. Malgrat haver-lo tingut tancat durant anys en condicions infrahumanes, mai va considerar que el tanquessin per jueu sinó que pensava que era un error de la justícia perquè confiava cegament en el seu país.” Quan li pregunto per l’actualitat, Gaillard resumeix que troba a faltar els intel·lectuals espanyols que denunciïn les arbitrarietats del poder.
David Castillo
Punt-Avui
