Drets d’autor i cultura
Per Antonio Tello, secretari de la Comissió de Drets d'Autor de l'ACEC
3/2/2010
El vincle entre cultura i obra artística no és diferent al que existeix entre mercat i mercaderia en el marc del sistema capitalista. En aquest sentit, tant l’artista o l’intel·lectual com el productor es reclamen propietaris originals de la seva creació artística o del seu article industrial i com a propietaris que són custodien legalment el seu patrimoni industrial o intel·lectual assentant-lo en els registres corresponents de marques i patents i de copyright. Cal apuntar que aquest és un dret substantiu en l’àmbit anglosaxó, però no a l’Europa continental, on opera com a advertència de propietat.
Un producte artístic o intel·lectual respon a l’impuls creador d’un determinat individu –l’artista– i està connotat per l’espai sociocultural on es produeix i la retroalimentació del qual contribueix. Però és erroni confondre l’obra artística amb la cultura mateixa. Mentre la cultura és el conjunt de formes de vida i costums, coneixement i grau d’evolució artística, científica i tècnica d’un grup social en una època determinada, l’obra artística és un producte cultural individualitzat. Aquest producte és fruit de l’impuls creador de l’artista, fet pel qual la seva originalitat depèn del seu talent i la seva autenticitat i no del dret a la propietat que tingui sobre aquest producte.
Va ser a partir de l’humanisme renaixentista quan l’artista va prendre consciència de la seva individualitat i va reclamar la paternitat de les seves obres, és a dir, els drets morals i, conseqüentment, a mesura que la societat avançava per la via del pensament racionalista i dels avenços tecnològics, dels drets patrimonials que generaven. El romanticisme, en el marc de les noves societats burgeses i els seus correlats polític, les democràcies parlamentàries, i econòmic, el capitalisme, va consolidar aquesta convicció d’acord amb el marc determinat pel sistema productiu i les seves plusvàlues.
Les avançades societats occidentals, especialment les europees, han aconseguit un nivell alt de benestar social a mercè del desenvolupament científic i tecnològic, les regalies del capitalisme i, en no poca mesura, a la supèrbia maniobra propagandística que els governs de les grans potències occidentals van impulsar per a oposar-se a l’amenaça comunista. En aquestes societat s’aconseguiren també grans avenços en el terreny dels drets humans i laborals. Tot i així, en la primera dècada del segle XXI, la situació dels intel·lectuals és, especialment la dels escriptors professionals adscrits a la indústria editorial, equiparable a la d’un obrer del segle XVIII, centúria en què, precisament, l’anomenat Estatut de la reina Anna d’Anglaterra va reglamentar, el 1710, els drets patrimonials de l’autor creant el copyright. Com a treballadors, els autors professionals no tenen molts dels drets naturalitzats dels quals gaudeixen els altres, fins al punt que –almenys a Espanya¬– ni tan sols són reconeguts com a tals en no tenir un epígraf professional específic per a pegar els seus impostos, que fan efectius com a artesans, venedors ambulants, etc.
La reclamació del pagament dels drets d’autor és tan legítima com ho és la de qualsevol treballador, dependent o autònom, pel pagament del seu salari. A ningú se li acudiria demanar-li a un paleta, fontaner, obrer fabril, administratiu, mestre o professor, etc., que treballi gratuïtament, per amor al poble, a l’art o a la cultura. Però sí s’exigeix als autors –escriptors, traductors, etc.¬– que renunciïn als seus drets patrimonials en nom d’una suposada gratuïtat de la cultura o de les possibilitats de transmissió que ofereix Internet. Aquesta gratuïtat no existeix, per la senzilla raó que no vivim en una societat comunista, socialista ni tampoc autogestionària. L’autor no és un ens espiritual que viu de l’aire, sinó un individu amb les mateixes necessitats vitals que els altres, la vocació/professió del qual l’integra en la indústria editorial. Això és, en un sector important del sistema productiu que representa un valor alt del PIB i que és l’encarregat de l’explotació mercantil de l’obra.
Per altra banda, els intel·lectuals, com s’argumenta fal·laçment, no pretenen “apropiar-se” de la cultura, perquè aquesta és per naturalesa un producte social i per tant inherent a la comunitat que la genera; tampoc és veritat que els intel·lectuals vulguin millorar la qualitat de les seves obres mitjançant el copyright, perquè aquest, com a conjunt de normes i regles que regulen els drets morals i patrimonials d’una obra, no està vinculat a la qualitat d’aquesta obra sinó a la seva propietat. Ningú s’animaria a dir que la fertilitat de la terra depèn del seu registre cadastral.
Les virulentes campanyes contra el pagament dels drets d’autor, focalitzades en el descrèdit de les organitzacions de gestió d’aquests drets, no se sustenten en principis filosòfics o ideològics seriosos, ni tan sols en arguments racionals. Els qui defensen a ultrança la gratuïtat cultural i fomenten l’apropiació indeguda de les obres protegides són portaveus útils de sociòlegs de moda, com Joost Smiers, o intèrprets de l’anomenada generació ni-ni, és a dir, la d’aquells que ni estudien ni treballen. Per no dir, dels nous xeics de la comunicació global, és a dir, les plataformes o servidors digitals.
|
|
|
|
|
