Si la generació que va néixer amb la democràcia (avui amb quaranta i tants anys) pogués expressar les seves expectatives incomplertes, les promeses defraudades, amb la veu col·lectiva d’un nosaltres en què ressonessin moltes de les seves veus individuals, el resultat seria ‘El lugar de la espera’ de Sònia Hernández. Una altra novel·la seva concentrada i ombrívola que la situa en l’espai menys dòcil de la narrativa actual, i no només per oferir un testimoni crític sobre la societat que patim (aquí coincidiria amb Isaac Rosa, Marta Sanz, Belén Gopegui o Pablo Gutiérrez) sinó perquè defuig les fórmules que podrien gratificar el lector més mandrós. Així passa amb aquest paradoxal monòleg plural, enunciat des d’un “nosaltres” que va recollint successivament les vides en ‘stand by’ d’un grup d’amics que comparteixen el desconcert i la frustració: el món en què havien de fer realitat els seus somnis no arriba o no existeix, en el seu lloc només troben engrunes.            

Aquest trobar-se en una expectativa de destí interminable, en una vida que és qualsevol vigília immòbil i mai realització, s’expressa amb ple encert en el discurs narratiu que avança en cercles, sense progrés argumental, girant al voltant d’un grapat de personatges en els conflictes dels quals es reconeixeran molts lectors. Serà fàcil compartir el desig de Javier de denunciar els seus pares i l’Estat mateix per no haver-lo ensenyat a afrontar una realitat que l’ha vençut i empès al fracàs i la dissort. Aquest és el destí de Malva, l’actriu que va disfrutar d’una efímera celebritat com a actriu televisiva i que ara treballa de cambrera mentre els seus amics proven d’escriure en va una obra que li retorni ni que sigui l’alè.  Al contrari, l’optimisme il·lús de Sergio, que vol fer una cosa gran encastellada en el seu pensament abstracte, o Vassili, disposat a convertir (o desactivar) la protesta de Javier en una ‘performance’..., o Noe, abans Noelia, a qui la seva determinació biològica la castiga amb la negra broma d’una malaltia femenina.

A la descomunal sala d’espera de tota una generació de gent brillant, creativa i formada, ressona la indignació ja fatigada, la protesta pels drets vulnerats, per la incertesa com a ‘modus vivendi’ i per les preguntes que ningú s’ha atrevit a formular. I mentre esperen no se sap què, es resisteixen a abandonar una cosa semblant a l’esperança.

Domingo Ródenas de Moya
El Periódico