El Fòrum Edita d’enguany ha abordat els reptes immediats, la recerca del talent i l’adequació a la globalització del món editorial. . Organitzat pel Màster en Edició de la Universitat Pompeu Fabra i el Gremi d’Editors de Catalunya, el fòrum va ser inaugurat per Carlo Feltrinelli, president del Gruppo Feltrinelli i fill del seu fundador, Giancomo Feltrinelli, històrica figura de l’edició europea. Avui, el Gruppo Feltrinelli és el conglomerat editorial més poderós d’Itàlia i posseeix, també, part del mercat espanyol: és el propietari d’Anagrama. Feltrinelli va evidenciar amb arguments i dades el “tsunami” que l’edició ha sofert durant els últims deu anys. Un tsunami que es pot resumir en la diversificació de l’oci, és a dir, menys temps de lectura, i el desbordament tecnològic, que perverteix l’oferta literària.
Feltrinelli va incloure al seu discurs inaugural un exemple de gestió editorial modèlica. És el cas de l’editorial de Roma Edizioni E/O, casa d’Elena Ferrante. Sandro Ferri i Sandra Ozzoloa van fundar el 1979 aquesta petita editorial especialitzada durant els primers anys en literatura de l’Est d’Europa. L’editorial sempre s’ha distingit per una producció de qualitat i s’ha anat obrint, de mica en mica, a literatures d’altres àrees geogràfiques. Avui, publiquen una quarantena de llibres a l’any. El 2005, l’editorial va fer el salt internacional: va obrir un segell –una rèplica– a Nova York, Europe Editions. Traduirien i importarien literatura europea en un país on el percentatge de llibres «no-americans» no supera el 6%. Van presentar-se al mercat editorial amb un perfil “molt clar i molt definit”. “Van trobar el seu lloc”, assenyala Feltrinelli. Europe Editions (on avui treballen cinc persones) va guanyar-se l’atenció dels grans mitjans, inclòs el The New York Times (la crítica literària Michiko Kakutani va aplaudir Ferrante). L’editorial no va cedir a la dinàmica general: les grans corporacions editorials guanyen espai de mercat comprant petits i mitjans segells.
Sergi Pàmies va ser la veu convidada per abordar la relació entre l’autor i l’editor. L’escriptor Antonio Iturbe donava la rèplica. Pàmies va revisar part de la seva aliança editorial per acabar examinant obra i mètode.
Pàmies considera que “l’autor és la baula perduda de la cadena editorial”. Alguns editors, paradoxalment, “volen prescindir d’ell”. L’estratègia dels autors –apunta– ha de consistir a fer-se “indispensable”. Gens fàcil: el talent ho resoldrà. “Un cop hem establert la connexió amb l’editor, que sempre és una relació estranya, l’obligació dels que escrivim és aconseguir fer-nos indispensables. Cal, però, que la relació sigui indispensable per a les dues parts. A mi, sobre aquests fonaments, m’ha anat bé”, sosté. “També s’ha de ser molt respectuós amb els catàlegs. Pensar que l’editor només és un fabricant és un gran error. Els editors són una part molt important del llibre. De fet, tenen més importància de la que alguns escriptors els atorguen”, afegeix.
La història de Pàmies amb els seus editors ha estat “una història d’amor”. A Vallcorba el va conèixer seguint “el mètode natural de tenir algun amic que el coneixia i va parlar-li dels meus contes”. La seva vida personal ha estat circumdada per editors. Els fonamentals (Vallcorba i Herralde), una exdona (“una història d’amor estrictament literal”) i un exsogre (José Luís Monreal), amics, etc. “Més editors no em caben”, resumeix càustic.
L’autor de Sentimental considera fonamental que la fidelitat sigui mútua. En el seu cas, la fidelitat amb els editors ha estat “bona”, i ha evitat mudances: “Quan has establert una relació bona amb l’editor no té cap sentit començar a fer maniobres orquestrals”. La fidelitat, però, pot ser també un eufemisme que amagui mandra. Potser només és el desig de “no voler complicar-se la vida”. Amb Sandra Ollo, l’editora de Quaderns Crema, tot just s’estan coneixent.
Consumides les consideracions sobre els llaços entre editor i autor, la conversa va virar cap a qüestions com ara el mètode (“el procés d’escriptura es produeix quan poleixes; com passa en cinema, el llibre es fa a la sala de muntatge”), la fórmula de l’èxit del personatge de l’home gris (“és millor escriure «sucursal bancària» que La Caixa, és més trist encara”) o la literatura intrafamiliar (“la meva mare i jo ens repartíem el mercat: jo em quedava la ficció i ella, l’assaig i les memòries”). Finalment, una píndola marca de la casa. Més grisor: “Entre la grandesa i la insignificança, sempre la insignificança”.
Gerard E. Mur
Núvol
