Jordi Royo, poeta del discurs verbal i gràfic
Ha mort Jordi Royo (Barcelona, 1959) víctima d’una llarga malaltia degenerativa que aviat el va apartar dels cercles poètics. Malgrat una infantesa complicada en un internat de Galícia, va tenir una joventut plena d’experiències, que va viure de manera alegre, poètica i heterodoxa. Els seus amics el recorden com una persona que, entre finals de la dècada dels setanta i principis dels noranta, al desaparegut Cafè Dadà de Barcelona o al seu pis del barri de Gràcia, sempre estava disposat a compartir lectures diverses -G. Leopardi, Ezra Pound, T.S. Eliot, L. Ferlinguetti-, però també a parlar de bossa nova, de cançó italiana o de Filosofia, a tocar la guitarra i a sortir a buscar un futbolí o un flipper per fer interminables partides amb els amics, o portar-los en moto de nit pels carrers de la ciutat mentre s’il·lusionava amb un viatge a San Francisco per trobar el rastre de la cultura beatnik californiana, que finalment, la seva malaltia no li va permetre fer.
Retirat a la seva casa de Palau-Solità i Plegamans, al costat de la seva dona Victòria i les seves dues filles, tot i els estralls de la malaltia, Jordi Royo va continuar escrivint i ideant projectes amb altres escriptors i artistes visuals. Coneixedor del seu inevitable final continuà treballant fins al darrer moment en que li fou possible.
Lluny de les convencions, la seva fou una poesia lliure de qualsevol compromís que no inclogués la seva pròpia presència, la seva recerca i experimentació. Jordi Royo va optar per una refundació lírica, sense concessions, no adscrita a militàncies, que integrava elements de la poesia visual, equacions, signes de net-art, variacions numèriques, codi màquina, i claus que representava amb llistats que s’apropen a l’exactitud del llenguatge científic, per expressar, paradoxalment, la inexactitud i la immesurable dimensió de l’ésser humà. Amb aquests elements, la seva poesia va aconseguir un equilibri perfecte entre el discurs verbal i el discurs gràfic. Tal vegada, com s’ha dit d’ell, no estar inscrit en cap tradició poètica ara sigui un luxe, fins i tot un acte de rebel·lia; el mateix luxe i el mateix acte de rebel·lia que podem reivindicar com a lectors d’aquest caleidoscopi seu d’imatges que mostren una realitat mòbil.
El que també fora secretari de l’Associació Col·legial d’Escriptors de Catalunya, es va llicenciar als anys noranta en Filosofia per la Universitat de Barcelona, va realitzar cursos de doctorat de Literatura Comparada i va dirigir les col·leccions d’art i literatura: Amagatotis, Ipshitilla, Phalartao i Boston. Tanmateix va dur a terme una breu tasca com a crític d’art, col·laborant en catàlegs d’artistes plàstics a diversos països. La seva obra assagística, publicada de forma parcial en revistes, fou editada per Bassarai en La imagen poética (2004). Va traduir al català i al castellà a G. Leopardi i a Csoóri Sándor, i va revisar la traducció de Old Possum’s book of Practical Cats de T.S. Eliot i alguns textos de János Pilinszky. Com a poeta fou autor de mitja dotzena de llibres entre els que destaquen Naznava (Premi Ámbito Literario / Poesía 1982) i Il Gobbo (Premio Ámbito Literario /Poesía 1988), ambdós publicats per l’editorial Anthropos, dos textos que passats més de trenta anys fan bones les paraules que li dedicà Juan Antonio Masoliver Ródenas al pròleg de Il gobbo: “…el poeta s’està referint contínuament al primer llibre, Naznava; hi ha una lectura constant, en un procés de construcció i desconstrucció, d’acceptació i de rebutjos: “naznava” i “avanzan” estan al centre de tota la seva poesia, un retrocés que alhora és un punt de partida”. Els seus altres llibres: La utilidad de la muerte (1997), Okupación del alma (2002) i @-dreams (2009) foren publicats per Bassarai.
Recenment s’ha reunit el conjunt de tota la seva obra en un únic volum: Poesía Reunida 1980-2011, Ediciones Sin Fin (2017). Els seus poemes han estat inclosos en antologies d’Espanya i Mèxic i traduïts a l’hongarès, al portuguès i l’italià. Al gener de 2018 i aprofitant l’aparició de la seva Poesia Reunida 1980-2011, els seus amics poetes li van retre homenatge a la Llibreria Calders de Barcelona.
Jaume Benavente, Kepa Murua, A.G. Porta, Gustavo Vega
La vetlla tindrà lloc a partir de demà 24 de juliol, al tanatori de Caldes de Montbui, carrer Raval de Canyelles, de 10 a 13 i de 16 a 20 hores
La cerimònia de comiat, a les 12,00 hores del dia 25 de juliol, al mateix lloc
Reproduïm un article de Xavi Ayén publicat a La Vanguardia, el 21 de gener de 2018, amb motiu de la presentació de l'últim llibre de poemes de Jordi, Poesía reunida (1980-2011), en la llibreria Calders de Barcelona.
El poeta que jugaba al millón
Con Jordi nos veíamos todos los viernes, en un bar de la calle Pintor Fortuny, el actual Caravelle, que entonces era la Bodega Fortuny. Jugábamos a la máquina del millón como locos, bebíamos cervezas, comíamos bocadillos de tortilla a la francesa y al final siempre pagaba él porque era el único con un trabajo fijo, nada menos que en una sucursal de la Caixa de Barcelona, una vez le atracaron y todo”, recuerda el escritor A.G.Porta. Habla de su amigo, el poeta Jordi Royo (Barcelona, 1959). Los otros eran, vaya panda, Roberto Bolaño, Bruno Montané, Jaume Benavente... Eran los años de La Cloaca, la editorial de Xavier Sabater (1953-2014), encima del cine Capsa, que les servía de punto de encuentro. Hablaban de literatura hasta las tantas, se recitaban los unos a los otros y exploraban las libertades de la Barcelona de los años setenta sin demasiadas medidas protectoras. Otros lugares que se hicieron suyos fueron el cercano bar Elisabets o los futbolines del Tra-Ros, en la calle Tallers.
Royo no estuvo ayer en la presentación de su Poesía reunida (1980-2011) en la librería Calders. Una enfermedad degenerativa, la esclerosis múltiple, lo mantiene en su casa, postrado en la cama, sin poder siquiera hablar. Pero sus amigos –los del pinball– lo grabaron anoche todo en vídeo, y ahí Royo podrá ver la gran cantidad de público, entre críticos, compañeros, lectores, poetas... como J.A.Masoliver Ródenas, Kepa Murúa... y por supuesto los editores Bruno Montané y Ana María Chagra.
Porta ha llevado a cabo la edición de los textos, junto con Gustavo Vega. Cuenta que “con Benavente, le vamos a ver a Palau de Plegamans todos los meses y, a pesar del progresivo deterioro físico, ha seguido el proceso de elaboración del libro”.
Royo se inició como poeta social, pero es con el libro Naznava (1982) –primero del recopilatorio– con el que adopta su voz propia. Sus otras obras son Ipshitilla que incluía Naznava,(1997), Okupación del alma y @-dreams09). El volumen incluye además algunos inéditos, en especial 20, Mozart St., que fue rehaciendo y reelaborando.
Su obra es una asimilación de lecturas –Leopardi, T.S.Eliot, Rodolfo Hinostroza, Ezra Pound, Panero...– muy influenciada por los caligramas y la poesía visual, pero lejos de cualquier adscripción. Al margen de las corrientes del momento, “hacía una poesía simbolista, muy distinta de la de sus amigos, que tendían a lo beat, a explicar hechos reales, más narrativos, mientras que él prefería la intuición poética”, cuenta Porta. Su único compromiso fue “su propia experimentación –a decir de Vega–, una refundación que integra elementos visuales, ecuaciones, signos de net-art, variaciones numéricas, códigos de máquinas y claves con listados que buscan la exactitud del decir científico”. Tan distinto era que fue el único que no apareció en la antología Algunos poetas de Barcelona que publicó Sabater en 1978 con versos de ¡dieciséis! otros componentes del grupo.
“La muerte es uno de sus temas clave –explica Montané–, escribe desde el otro lado, un ensueño, está más allá”. Amigo de Ángel Crespo o Jaime Siles, Royo fue agitador cultural, con una editorial propia, Boston, de factura artesana, dirigiendo colecciones de otros sellos y con una galería de arte, el Amagatotis. Publicó a autores como Rafael Argullol, Antonio Colinas, Francesc Parcerisas o Miquel de Palol, en volúmenes que incluían grabados numerados. Es autor también del ensayo La imagen poética (2004).
No sabemos qué pensará el poeta al ver el vídeo. A lo mejor le viene a la mente su poema parte tercera (1982): “Siento que nada de esto es lo mío / y me divierto tirando piedras a los escaparates / o masturbándome en las cabinas telefónicas / mientras la gente me observa y se pone a gritar / y salgo corriendo hacia esa pesadilla / donde yacen abiertos los ojos de ezra pound / hasta esconderme en un sueño horrible —que soy yo— / y todo vuelve a ser lo suficientemente absurdo”.
