Amb ‘Hormigas salvajes y suicidas’ corona un cicle de novel·les en què l’argument sempre quadra com en una novel·la policíaca.
No són novel·les policíaques en ús. Com a conjunt totes giren al voltant d’un personatge, Braudel, emparentat amb l’Angel Ros de Consejos de un discípulo de Morrison a un fanático de Joyce, on els protagonistes i personatges que els envolten estan tocats ja sigui per l’espionatge ja sigui pel factor policíac. I és clar, on apareix un mort l’argument agafa una importància que no es pot obviar.
Tenen veu personal.
El principal en qualsevol gènere literari és la veu, la forma narrativa a través de la qual desenvolupem la història. Després passa que aquestes novel·les, malgrat pertànyer gairebé a una saga, poden ser llegides per separat sense dependre les unes de les altres, de manera que cadascuna té un tractament literari, una veu, una forma, un to, un registre diferent. No és que sigui imprescindible que el tinguin diferent, però trobo que cada relat necessita la seva pròpia veu i això és el que he buscat sempre. Si exceptuem la meva mania per treballar amb blocs on no tenen cabuda els punts i a part, cap d’aquestes novel·les s’assembla, i en canvi totes pertanyen a un mateix conjunt i es toquen les unes a les altres ni que sigui tangencialment.
La primera la va publicar a quatre mans amb Roberto Bolaño. Què en recorda, d’aquells anys?
No recordo gaire cosa perquè tinc una memòria desastrosa des de ben petit. Conservo sensacions. Va ser una experiència i una aventura que encaixava amb tot el que vivíem en aquells moments. Tot era intens. Estem parlant dels primers anys vuitanta i volíem que tot plegat fos pur i gran i diferent, i que ho fos tot alhora. No és que fos l’època, sinó que érem joves. Literàriament parlant, Bolaño deia que els vuitanta serien nostres, i, en fi, en el seu cas es va equivocar d’uns setze anys i en el meu de moment en portem quaranta i encara no trobo que hi hagi hagut un sol any que pugui dir que aquest ha estat el meu any. Era el món de les il·lusions que després aniríem perdent a cops contra la realitat. Ara se’ns fa difícil d’imaginar algú que treballi venent bijuteria per als turistes en un poble de la costa i que visqui a la mateixa rebotiga on escriu novel·les quan tanca. Això feia Bolaño. Amb els anys acabes pensant que todo tiempo pasado fue mejor, però no és veritat. Era nefast tot el que ens envoltava, i amb aquest tot vull dir que ens semblava tot o gairebé tot tan nefast que jo mateix vaig deixar d’escriure deu o dotze anys.
El títol era un homenatge a Mario Santiago Papasquiaro...
Primer la novel·la es titulava Flores para Morrison, però en un moment d’inspiració Bolaño devia proposar Consejos de un discípulo de Morrison a un fanático de Joyce, en homenatge al poema Consejos de un discípulo de Marx a un fanático de Heidegger del seu amic Mario Santiago. Em va agradar a la primera. Era llarg, però, i què? Al final acabes pensant que si el problema és la llargada d’un títol o la seva complexitat és que no has entès res en literatura. Ni tan sols tinc res en contra dels que no llegeixen, però jo he d’anar a la meva i fer la meva obra o la meva literatura i ser honest amb mi mateix. Si ets honest amb tu mateix, ho ets a la vegada amb el lector. No ens vàrem posar a escriure per agradar al públic. En tot cas, a nosaltres mateixos.
Durant molts anys ha fet d’editor de pedagogia catalana.
A partir de la primera redacció de Consejos..., vaig decidir que, per més que la literatura me la prengués amb la seriositat que requereix l’ofici d’escriptor, en realitat l’esperit amb què l’afrontaria seria el d’un hobby, i això ho pensava llavors i ho segueixo pensant ara perquè allò que vull fer, això que en diem l’obra, no admet cap mena de negociació. No he estat disposat mai a escriure segons el mercat i això m’ho ha permès el fet de tenir una altra feina. L’àvia deia que qui té el cul llogat no seu on vol. Dit això, els anys de Graó han estat insuperables com a feina, he treballat amb amics que, ara que fa anys que soc fora, encara ho són.
Com ho ha compaginat?
Quan treballes en una empresa com Graó tens clar que pretens aportar el teu petit gra de sorra per a la millora del món. Sembla una ingenuïtat, però és així com es fan coses que canvien coses. Molts grans de sorra fan una platja. Cosa que no s’ha d’entendre com a bonisme, sinó com a constatació que si les coses no les fem nosaltres ningú ens les farà. Cap al 1993 anava saturat de feina, amb jornades de deu o dotze hores. Em creava un bucle que no em permetia dormir. Un metge em va aconsellar que em busqués un hobby, i com que el Bolaño no deixava de repetir-me allò de “escribe, Tonet”, doncs vaig agafar-me jornada intensiva per tornar a escriure. Era el hobby que havia deixat i que tenia més a mà.
David Castillo
Diari Avui